Estructura d'incentius Jerarquia Govern Equilibri de poder Ordre espontani Lliure associació Ajuda mútua No-violència Acció directa La finestra d'oportunitat
Un marc per a un món lliure
El punt de partida fonamental
Un món lliure no pot començar amb un projecte acabat. Intentar dissenyar un únic sistema per a tothom i després imposar-lo des de dalt reproduiria justament l'estructura que la llibertat vol superar.
El punt de partida adequat, doncs, no és un model de societat prescrit, sinó un marc per avaluar les relacions, les institucions i els mètodes de canvi.
Aquest marc vol afavorir l'autonomia: la capacitat de donar forma a la pròpia vida sense estar sotmès a estructures que permetin que altres persones t'oprimeixin.
El nostre objectiu és la claredat estructural:
Quina és la veritable font dels problemes del món?
L'estructura d'incentius
Per respondre-hi, primer hem d'entendre l'estructura d'incentius.
Un incentiu és qualsevol condició que dona a una persona o a un grup un motiu per actuar.
El primer incentiu que probablement ens ve al cap són els diners, però els diners només en són una forma. La seguretat, el sentiment de pertinença, el reconeixement, la reciprocitat, l'amor propi, la creativitat i la compassió també mouen les persones.
Una estructura d'incentius és l'engranatge de recompenses, càstigs, riscos, oportunitats i limitacions que orienta el comportament fent que algunes accions siguin avantatjoses i d'altres tinguin un cost. Descriu allò que un sistema afavoreix a la pràctica, al marge del que les seves normes o les persones que el controlen diuen valorar.
Sistema de recompenses
Les estructures de poder centralitzat recompensen la recerca de poder, diners i control. Afavoreixen desproporcionadament les persones més disposades a cercar el poder, perquè el control centralitzat els dona més capacitat de pressió sobre tothom. ༆
La gent en diu «corrupció», però aquest resultat no és aliè al sistema. El poder centralitzat recompensa qui se n'aprofita, mentre que les institucions que aquestes persones controlen les protegeixen d'haver de retre comptes.
Com a fonament més profund, l'estructura d'incentius ve primer. La jerarquia cristal·litza allà on es recompensa la concentració de poder i el refús té un cost; després preserva l'estructura que l'ha produïda.
Jerarquia
La jerarquia és una organització piramidal que subordina un individu o un col·lectiu a un altre. És una organització escalonada en què les diferències de rang corresponen a graus d'autoritat (és a dir, el dret de manar als qui tens per sota i l'obligació d'obeir els qui tens per sobre).
En el sentit polític, la jerarquia és una estructura social de comandament i obediència. Les estructures d'incentius anteriors van crear les jerarquies existents; després, la jerarquia modifica aquests incentius per reproduir-se.
Una organització no esdevé jeràrquica pel sol fet que els rols siguin diferents o perdurin; la jerarquia comença quan aquests rols es consoliden en autoritat i en una obligació d'obeir.
Les condicions existents fan possible la jerarquia quan el control dels aliments, la terra, la seguretat, la feina, la llei, la informació o la violència dona a una part capacitat de pressió sobre l'altra.
La jerarquia formalitza aquesta capacitat de pressió en autoritat reconeguda, rang durador, comandament i obligació d'obeir. L'explotació pot sorgir quan aquest avantatge es consolida en una pretensió continuada a l'obediència d'una altra persona.
Un cop establerta, però, la jerarquia ja no és només el resultat dels incentius: esdevé un mecanisme que produeix incentius. Recompensa qui acumula autoritat i qui obeeix estratègicament. Castiga el refús, selecciona personalitats inclinades a manar i reprodueix les condicions que justifiquen la seva continuïtat.
Entendre les estructures d'incentius i la jerarquia posa al descobert les estructures de poder que dominen el nostre món i l'opressió que produeixen.
Autoritat
L'autoritat és una pretensió socialment legitimada que atorga a un individu o a una institució el dret de manar, exigeix obediència i sosté les seves ordres amb la força.
L'autoritat no és el mateix que el poder. El poder és la capacitat d'actuar, persuadir, resistir, ajudar o perjudicar. L'autoritat converteix el poder en un dret reivindicat.
L'expertesa pot orientar i el lideratge pot proposar un rumb, però cap dels dos no dona a ningú el dret de governar. L'autoritat comença quan l'orientació es converteix en jurisdicció i negar-s'hi passa a ser desobediència.
L'autoritat no necessita fer servir la força constantment, perquè l'amenaça ja està incorporada a la institució. Qui s'hi nega pot perdre els ingressos, l'habitatge, l'estatus, l'accés o la llibertat, o acabar patint violència.
Això és el que permet que l'autoritat sembli pacífica. Les ordres es normalitzen, s'espera obediència i el càstig esdevé l'aplicació legítima de l'ordre.
L'autoritat dona a la jerarquia la seva legitimitat social i permet que la dominació continuï sense haver d'exhibir la seva violència en tot moment. ༆
Govern
El govern és una forma institucional concreta de jerarquia: una organització centralitzada que reivindica autoritat sobre tota una població i un territori, reclama el monopoli de la violència legítima, crea lleis vinculants, recapta impostos i imposa el compliment de les seves decisions mitjançant tribunals, policia, presons i força militar.
L'argument que els éssers humans són massa violents i poc fiables per viure sense governants té dues cares. Els governants són aquests mateixos éssers humans imperfectes, però amb exèrcits, presons, vigilància, impostos i lleis sota el seu control. La concentració de poder no frena el pitjor de la humanitat. N'amplia l'abast i el protegeix de retre comptes.
Si els éssers humans són perillosos, la resposta no és donar a uns quants poder, autoritat i control sobre milions de persones. La desconfiança és un argument a favor de descentralitzar i repartir el poder, de manera que cap individu ni institució no pugui imposar la seva voluntat a grans sectors de la població.
Triar qui exerceix l'autoritat no és el mateix que triar si vols continuar sotmès a aquesta autoritat.
Els controls sobre els governants els poden posar límits, però la seva força prové de la capacitat de desafiar el poder, no pas del dret que el governant reivindica que l'obeeixin. Un dret establert de manar afegeix un perill: aquells a qui es desafia poden castigar el refús i controlar els recursos necessaris per oposar-s'hi.
Un món lliure no promet la fi del dany, dels conflictes ni dels errors humans. El poder repartit comporta riscos de fragmentació i de manca de cooperació. Una institució amb autoritat encara pot coordinar o contenir un altre poder; aquestes capacitats són diferents de l'autoritat que reivindica.
L'autoritat no contraresta aquests riscos; amplifica les conseqüències dels errors humans estenent-ne l'abast, imposant-les a totes les persones que hi estan sotmeses i aïllant les decisions que les produeixen de la retroalimentació correctiva.
Fins i tot una protecció necessària pot fer que les persones depenguin de qui la proporciona, que després pot aprofitar aquesta dependència per defensar un dret continuat a manar.
La dominació no es resol fent definitiu un poder només perquè pugui contenir-ne un altre. Es limita impedint que cap poder esdevingui definitiu. Qualsevol poder capaç de contenir els altres ha de continuar exposat a la resistència; si no, el contrapès esdevé la dominació següent. Si apliquem aquest principi de manera coherent, la salvaguarda és el mateix equilibri. Una pretensió establerta de manar no crea el contrapès; crea una asimetria que l'equilibri ha de contenir contínuament.
Rebutjar l'autoritat vol dir conservar la coordinació i la capacitat de posar límits sense reconèixer a ningú cap pretensió continuada sobre aquells que han de suportar les conseqüències dels seus errors.
La idea d'un món lliure sovint es descarta com a utòpica. Però el sistema actual descansa sobre una suposició veritablement utòpica: que les persones fal·libles es poden mantenir sota prou restriccions mentre se'ls confien el poder, l'autoritat i el control de poblacions senceres.
El problema no és tan sols que ara hi hagi la persona equivocada asseguda al tron. El problema és que hi hagi un tron.
Impostos
La coacció és l'ús o l'amenaça de la força, el càstig o la privació per fer que algú actuï contra la seva voluntat o per impedir-li actuar lliurement.
Els impostos són l'extracció coercitiva de recursos sota l'amenaça d'un càstig.
El govern exigeix recursos a les persones tant si consenten a aportar-los com si no. Negar-s'hi no posa fi a la relació, sinó que desencadena sancions sostingudes per la capacitat coercitiva del govern.
Això és el que diferencia els impostos de l'intercanvi voluntari. Un intercanvi voluntari requereix la capacitat pràctica de rebutjar-lo. La tributació no ho requereix.
Els impostos també separen la decisió del cost. El govern pot gastar recursos sense que els qui prenen la decisió n'assumeixin personalment tot el cost, perquè aquest cost es pot repartir entre una població que no pot retirar lliurement el seu suport.
La guerra posa de manifest aquest mecanisme. Els qui autoritzen una guerra no en financen personalment tot el cost. El govern extreu recursos de milions de persones, incloses les que s'oposen a la guerra mateixa, i permet així que uns pocs responsables de les decisions disposin de recursos per exercir la violència sense necessitar el consentiment dels qui es veuen obligats a aportar-los.
El govern no genera aquests recursos independentment de la població que governa. Els impostos li donen accés continuat als fruits del treball de les persones sense requerir-ne el consentiment continuat. ༆
Per tant, la qüestió va més enllà de la quantitat que es paga en impostos. Els impostos estableixen el principi que una institució pot reclamar una part del treball d'una altra persona sense requerir-ne el consentiment.
Equilibri de poder
Un equilibri de poder és una situació en què el poder està prou repartit perquè cap individu ni institució no pugui imposar la seva voluntat als altres sense trobar una resistència, alternatives o costos significatius.
Equilibri no vol dir que tothom tingui la mateixa força, els mateixos recursos, coneixements o influència. No cal que aquestes diferències desapareguin. La qüestió és si poden arribar a ser tan grans que la possibilitat de negar-se perdi tot sentit i es consolidin en autoritat.
Un equilibri de poder capgira aquest incentiu. Quan les persones conserven la capacitat de resistir, retirar-se, reorganitzar-se i satisfer les seves necessitats per altres vies, establir una dominació esdevé més difícil i mantenir-la té un cost més alt.
Un món lliure, per tant, no depèn del fet que les persones siguin bones o dignes de confiança per naturalesa. Depèn de crear condicions en què ningú no concentri prou poder per governar tothom. L'incentiu a explotar pot persistir, però la capacitat d'explotar es pot limitar gràcies al poder dels altres de resistir. ༆
Això exigeix descentralitzar el poder i tornar-lo a repartir entre les persones i els grups que s'associen lliurement. L'autonomia i l'autosuficiència són importants perquè la dependència dona capacitat de pressió. Si una sola institució controla allò que cal per viure, la llibertat de rebutjar-la esdevé en gran part simbòlica.
El mateix criteri s'aplica més enllà de la política, també al control privat. Les relacions econòmiques poden esdevenir jeràrquiques quan el control de la terra, l'habitatge, la feina o altres necessitats dona a una part prou capacitat de pressió perquè negar-s'hi sigui costós i perquè la dependència es transformi en una obligació d'obeir.
L'autosuficiència no vol dir aïllament. Les persones poden continuar sent profundament interdependents i, alhora, disposar de moltes fonts diferents d'aliments, energia, coneixement, comunicació, suport i cooperació. Com més alternatives hi hagi, més difícil serà que una sola institució esdevingui tan indispensable que pugui manar tothom.
Per tant, l'equilibri de poder actua en dues direccions alhora. Desfà la jerarquia existent reduint les dependències i les concentracions de poder que la sostenen, i resisteix el retorn de la jerarquia mantenint el poder repartit, les alternatives disponibles i la possibilitat de dir que no.
No hi ha cap garantia que mai no sorgeixin noves concentracions de poder. Una garantia així requeriria una altra autoritat prou poderosa per imposar-la. L'objectiu és, en canvi, impedir que les concentracions de poder esdevinguin permanents i ineludibles.
El poder pot desplaçar-se, acumular-se i dispersar-se. El que importa és que continuï sent impugnable.
Un servei indispensable no requereix un governant insubstituïble. Fins i tot quan el servei mateix no es pot duplicar, el control pot continuar sent substituïble si els equipaments, els coneixements, els subministraments i el suport necessaris per fer-lo funcionar continuen accessibles al marge d'un únic proveïdor. Això permet canviar-ne el control sense interrompre allò que la gent necessita.
Una protecció fiable requereix una capacitat defensiva duradora, no un dret permanent de manar. Aquesta capacitat pot continuar repartida entre associacions independents, de manera que cap protector no controli el suport necessari per resistir-s'hi.
Un dret establert de manar canvia la relació: el refús pot esdevenir motiu de càstig per si mateix i permetre al protector d'imposar les seves pròpies exigències davant de la resistència. La protecció esdevé menys impugnable quan qui protegeix també controla els mitjans per impugnar-la.
Un equilibri de poder sa depèn de les pressions centrífugues contràries a la concentració i alhora les reforça. Allà on les alternatives, la competència, la resistència i les noves associacions continuen sent viables, contraresten una concentració encara més gran.
Un equilibri de poder durador es reforça amb una educació que difongui el coneixement i les capacitats, unes oportunitats que mantinguin obertes les alternatives i una dissuasió que encareixi la dominació. Quan hi ha conflictes, l'arbitratge, la rehabilitació, la reparació i la separació ofereixen maneres d'abordar el dany i el desacord sense convertir una disputa en un motiu per establir una autoritat permanent.
El propòsit no és tan sols limitar la dominació, sinó alliberar el potencial humà i la capacitat indomable de les persones de resistir-se a quedar reduïdes a l'obediència.
Un món lliure només és possible allà on un equilibri de poder preserva l'autonomia i impedeix que cap individu ni institució no imposi la seva voluntat als altres de manera sistèmica.
Ordre espontani
L'ordre espontani és una força de coordinació important en què negociacions, intercanvis i iniciatives descentralitzats convergeixen per produir una coordinació a gran escala sense cap pla deliberat ni projecte comú explícit de desenvolupament social o econòmic, o més enllà del que qualsevol pla d'aquesta mena podria aconseguir.
Bona part de l'ordre que ens envolta ja es desenvolupa així. Ningú no va dissenyar la llengua com un sistema complet. Va sorgir de la comunicació entre innombrables persones que adaptaven paraules, creaven convencions i responien les unes a les altres al llarg de generacions. Internet es va desenvolupar a partir de projectes deliberats i protocols compartits, però cap planificador no va dissenyar el sistema global en què es va convertir.
Al centre de l'ordre espontani hi ha l'equilibri. Equilibri no vol dir un estat fix ni immòbil. És un balanç que canvia contínuament a mesura que diverses pressions actuen les unes sobre les altres i el sistema s'hi adapta.
Aquestes pressions modelen els sistemes naturals, socials i socioeconòmics. Els canvis en una part tenen conseqüències en altres llocs, que generen noves respostes arreu del sistema. L'escassetat, l'abundància, els incentius, la cooperació, el conflicte, la demanda i les alternatives disponibles empenyen el comportament en direccions diferents. L'estructura d'incentius orienta aquest ajust determinant quins comportaments reben recompenses, quins es desincentiven i quins tenen un cost. L'ordre sorgeix de la interacció entre aquestes forces, no del control del conjunt per part d'una sola força.
Aquest procés funciona mitjançant la retroalimentació. Les persones actuen, experimenten conseqüències, observen les altres i s'adapten. Cada resposta crea informació nova que influeix en allò que passa després. Amb ajustos repetits, les interaccions locals poden convergir en patrons coherents que cap individu no ha dissenyat ni comprèn del tot.
Hi ha errors que no es poden deixar amb seguretat a l'assaig i la correcció, perquè les conseqüències poden esdevenir irreversibles abans que la retroalimentació pugui respondre. Aquests riscos requereixen preparació i coordinació abans que es produeixi l'error, no tan sols ajustos posteriors.
Quan el dany es pot ocultar o traslladar als altres, la retroalimentació pot recompensar l'explotació en lloc de la cooperació. L'ordre espontani no produeix per si mateix resultats desitjables: l'estructura d'incentius configura allò que en sorgeix.
El control centralitzat interfereix en aquest procés quan intenta substituir la retroalimentació repartida per un resultat prescrit. El coneixement està dispers entre les persones que interactuen realment amb unes condicions canviants; bona part d'aquest coneixement és local, pràctic i temporal. A mesura que creixen l'escala i la complexitat, una jerarquia central ha de processar més informació a través de distàncies més grans, i esdevé cada cop més difícil que uns pocs responsables de prendre decisions responguin al sistema sencer amb la mateixa eficàcia que les persones que hi responen directament des de dins.
L'ordre espontani permet abordar la complexitat mitjançant molts punts de coneixement i ajust que interactuen. La coordinació emergeix de les respostes acumulades del mateix sistema. Com que l'adaptació no depèn del tot d'una coordinació centralitzada, les pertorbacions es poden absorbir localment, es poden desenvolupar alternatives i l'estructura més àmplia es pot continuar reorganitzant al voltant dels errors.
El resultat és un ordre emergent: coordinació a gran escala produïda per la interacció contínua de parts més petites. L'ordre no és una cosa imposada al sistema. És una cosa que el sistema produeix quan les seves parts es responen les unes a les altres i avancen cap a un equilibri canviant.
L'ordre no es pot prescriure simplement per llei. L'ordre és un resultat emergent de la decisió de les persones de cooperar. Si tenen incentius per entrar en conflicte, la llei per si sola no les pot fer cooperar. Construir un món lliure consisteix a crear els incentius que fan possibles la cooperació i l'ordre.
Xarxes
Una xarxa és una estructura d'individus o grups connectats que poden comunicar-se, coordinar-se i actuar directament sense fer passar cada interacció per una autoritat central.
Les jerarquies concentren la informació i les decisions en un nombre limitat de punts centrals. Les xarxes les reparteixen. La coordinació pot sorgir des de la base quan les persones responen directament a condicions canviants, intercanvien informació i s'organitzen al voltant de necessitats pràctiques.
Un dels mecanismes que hi ha al darrere és l'estigmergia: les accions deixen senyals que orienten accions posteriors. ༆ Les persones responen al que altres ja han fet i permeten així que una coordinació complexa sorgeixi i s'estengui sense que un planificador central dirigeixi cada pas.
El rizoma és una estructura extraordinàriament potent per aquest motiu. A diferència d'un arbre organitzat al voltant d'un tronc central, un rizoma s'estén lateralment a través de moltes arrels i brots interconnectats. Es ramifica, es torna a connectar, es reprodueix i continua creixent quan algunes parts queden malmeses. Cap punt únic no controla ni conté el conjunt.
Una xarxa no està descentralitzada pel sol fet de no tenir una jerarquia formal: si un node esdevé indispensable, la dependència pot recrear la capacitat de pressió que la jerarquia necessita. Aquesta dependència també pot aparèixer quan molts nodes recorren als mateixos proveïdors, recursos, fonts d'informació o intermediaris, o quan la mateixa coordinació fa difícil sortir d'una xarxa ja existent.
L'escala, doncs, pot recrear la dependència sense crear una jerarquia formal; la qüestió rellevant és si les funcions essencials continuen sent impugnables i si es poden transferir, redirigir o substituir.
Per això el canvi real comença a la base. El canvi imposat des de dalt continua depenent de l'autoritat centralitzada que l'ha imposat. El canvi que creix des de baix es pot estendre a través d'innombrables punts independents, acumular força gràcies a les seves connexions i fer-se cada cop més difícil de capturar, reprimir o revertir.
Les xarxes distribuïdes esdevenen resistents gràcies a la redundància, les rutes alternatives i la capacitat de reorganitzar-se quan alguna cosa falla. La jerarquia concentra tant les fallades com el control. Les xarxes es poden reorganitzar per altres connexions, experimentar en paral·lel i trobar vies alternatives per esquivar les interrupcions.
L'ordre espontani s'amplia a través de les xarxes: la coordinació sorgeix de moltes parts que interactuen, mentre que l'absència d'un punt de control indispensable fa que el conjunt sigui més adaptable, més resistent i més difícil de capturar.
Lliure associació
La lliure associació exclou la pertinença imposada, la participació obligatòria i qualsevol autoritat que impedeixi marxar pacíficament. Cap grup no pot reclamar la participació continuada d'una persona més enllà del seu consentiment continuat. Les persones continuen sent lliures de marxar, canviar de rumb, reagrupar-se i crear alternatives a mesura que canvien les seves necessitats i interessos.
La lliure associació comença amb l'individu. Entrar en una relació, organització o comunitat no significa cedir-li l'autonomia. El consentiment ha de mantenir-se mentre duri la participació; un acord d'ahir no es pot convertir demà en una pretensió permanent sobre algú.
La possibilitat de marxar no té sentit si comporta perdre l'accés a allò que cal per viure; la lliure associació depèn d'alternatives prou sòlides perquè negar-s'hi sigui pràctic i no merament formal.
Aquestes alternatives també han de ser accessibles quan calen: un lloc on allotjar-se, una manera d'arribar-hi i una atenció que continuï durant el canvi. Les reserves compartides i els acords per acollir persones poden fer-ho possible abans d'una crisi. Ningú no hauria d'haver de reconstruir tot sol els seus mitjans de vida per poder prescindir d'un proveïdor.
Les persones s'associen de manera natural al voltant d'interessos, necessitats, relacions i objectius compartits. Aquestes afinitats creen grups basats en una coincidència real, no en una pertinença imposada. Una persona pot formar part de moltes associacions alhora, cadascuna vinculada a una part diferent de la seva vida, sense que cap reclami la persona sencera.
No cal que l'acord sigui universal. Les persones poden negociar, arribar a compromisos i resoldre pacíficament els conflictes cas per cas. Quan els seus objectius s'allunyen massa, es poden separar. Una associació es pot dividir en diverses, conservar les relacions que encara funcionen, abandonar les que no i reagrupar-se en formes completament noves.
Això dona lloc a una enorme varietat d'acords possibles. Els grups es poden formar, dividir, superposar, reconnectar i canviar de rumb segons les circumstàncies. En lloc de forçar persones incompatibles a adoptar una sola decisió, la lliure associació permet que existeixin respostes diferents al mateix temps. ༆ La multiplicitat sorgeix de la diversitat il·limitada de les persones i de la seva capacitat de compondre formes diferents d'associació. El pluralisme esdevé una conseqüència estructural de la llibertat, no una concessió feta des de dalt.
Això també canvia el significat de comunitat. Compartir un territori no converteix centenars de milers o milions de desconeguts en un únic cos social amb sentit. La comunitat creix a partir de les relacions, la familiaritat, els propòsits compartits, la proximitat i la preocupació mútua. Les associacions locals fortes poden continuar estretament connectades a xarxes més àmplies sense ser absorbides per una sola autoritat.
Per tant, l'escala no exigeix jerarquia per si mateixa. Les associacions petites es poden connectar mitjançant xarxes horitzontals i superposades, cooperant allà on coincideixen els seus interessos i mantenint-se independents en altres àmbits. La informació, els recursos, el coneixement i la coordinació poden circular per aquestes connexions sense passar per una estructura central de comandament.
No cal que totes les funcions continuïn organitzades a l'escala actual. Una capacitat local més gran pot reduir la dependència de la coordinació a llarga distància. Quan encara cal una coordinació més àmplia, les xarxes poden estendre la cooperació entre regions sense convertir-la en una autoritat establerta sobre les persones implicades.
Fins i tot quan tots els membres hi tenen veu, un òrgan coordinador reivindica autoritat si s'atribueix el dret general de decidir quines activitats de les persones i les associacions independents s'hi han de sotmetre.
Aquestes xarxes continuen obertes perquè les persones poden proposar, experimentar, imitar allò que funciona, modificar-ho o crear una alternativa sense esperar l'aprovació de dalt. Les formes que funcionen s'estenen per adopció voluntària. Les que fracassen poden desaparèixer sense convertir-se en fracassos obligatoris imposats a tothom.
La llibertat de marxar ajuda a evitar que aquestes relacions es consolidin en una relació de comandament. Marxar pot voler dir anar-se'n del tot, reduir la participació, canviar de col·laboradors, formar una associació paral·lela o simplement rebutjar un acord que ja no funciona. Quan marxar significa renunciar a una cosa que no es pot substituir fàcilment, o quan una mateixa exclusió persegueix algú a través de diverses associacions, la llibertat també depèn de poder impugnar o canviar aquestes condicions, no tan sols de poder-ne marxar. Quan s'impedeix una separació pacífica i la participació esdevé obligatòria, l'associació ha deixat de ser lliure.
Una persona pot deixar una associació sense eludir la responsabilitat pels danys que ha causat o pels compromisos que ha assumit lliurement i en els quals altres han confiat raonablement. La responsabilitat per un compromís no justifica automàticament obligar-la a complir-lo. L'arbitratge, la reparació, la separació i altres respostes poden abordar els compromisos incomplerts mantenint-se circumscrites a la disputa concreta. La responsabilitat continua lligada al dany o al compromís concret; no es pot convertir en propietat sobre la persona ni en una obligació general d'obeir.
Negar-se a cooperar no constitueix per si sol una coacció. Exigir obediència aprofitant el control d'allò que és necessari per viure, o impedir l'accés a alternatives disposades a ajudar, sí que és coacció.
Hi ha danys dels quals no es pot escapar només separant-se, sobretot quan els efectes són difusos o es traslladen a persones que no poden simplement marxar, cosa que afebleix la retroalimentació que altrament limitaria les conductes perjudicials. La descentralització no vol dir que totes les respostes hagin de quedar restringides a l'àmbit local; quan un dany afecta persones de diverses associacions o regions, les persones afectades es poden coordinar més enllà d'aquests límits, acordar normes comunes o seguir-ne els efectes.
Quan la separació no pot evitar un dany ni impedir que continuï, les persones afectades es poden defensar, buscar mediació o actuar conjuntament amb altres persones per aturar-lo. Aturar un perill compartit pot exigir límits temporals a les conductes que posen altres persones en risc, fins i tot quan les persones afectades discrepen i la responsabilitat individual no és clara. Els límits i la manera com es reparteixen els seus costos entre les persones requereixen una justificació separada.
Al·legar un dany no resol la disputa; la protecció ha de continuar lligada a aturar aquell dany concret, sense esdevenir un motiu per exercir un control més ampli o indefinit. Els qui intervenen no queden exempts de ser qüestionats; la possibilitat de posar en dubte els motius, els mitjans o la continuació d'una intervenció no pot dependre només dels qui la duen a terme. La impugnació independent ha d'incloure la capacitat pràctica de modificar restriccions injustificades o aturar una intervenció quan deixa d'estar justificada.
Alguns problemes quedaran sense resoldre en lloc de crear una autoritat permanent la garantia de resolució de la qual depengui del poder d'obligar totes les persones implicades.
La lliure associació no prescriu una organització definitiva de la societat. La seva força rau precisament en deixar aquesta qüestió oberta. Permet que persones radicalment lliures i autònomes configurin contínuament les seves pròpies relacions i creïn un ordre social d'innombrables associacions superposades, en lloc d'una sola estructura amb autoritat per contenir-les totes.
Ajuda mútua
L'ajuda mútua és cooperació basada en la reciprocitat: ens ajudem mútuament perquè els nostres interessos no han d'estar necessàriament en conflicte. Tots tenim necessitats, capacitats, coneixements, recursos i oportunitats diferents. Compartint-los, les dues persones poden quedar en una situació millor que abans.
Un món lliure s'allunya de les relacions de suma zero. La riquesa es crea produint valor nou. La cooperació pot deixar les dues persones amb més del que haurien pogut produir totes soles, però la relació no beneficia realment tothom si els seus guanys depenen de traslladar costos a altres persones. Aquestes relacions de benefici mutu es fan més fàcils quan s'eliminen les barreres d'entrada i l'escassetat artificial i s'obren més vies perquè les persones puguin proveir-se per si mateixes i ajudar-se mútuament.
La reciprocitat es fa més forta amb les relacions repetides. Els barris i les comunitats fortes neixen de l'amistat: persones que es coneixen, es preocupen les unes per les altres i comparteixen aliments, eines, habilitats, coneixements, allotjament, temps i suport. Quan les persones del voltant ja no són desconegudes, que algú caigui en la pobresa o es quedi sense llar deixa de ser un problema invisible confiat a una institució llunyana. Les seves necessitats són visibles per a persones que el coneixen i tenen motius per preocupar-se'n.
Aquestes relacions es poden connectar en xarxes d'ajuda mútua més àmplies, que porten el suport més enllà de les persones que ja es coneixen i multipliquen el que pot oferir un sol individu o barri. Una persona té menjar, una altra té una habitació que no fa servir, una altra pot reparar alguna cosa, una altra pot ensenyar, cultivar, construir, transportar o cuidar. Com més se superposen aquestes relacions, més vies té la gent per buscar suport i menys ha de dependre d'una sola institució per accedir a allò que necessita.
La reciprocitat no exigeix que totes les persones que reben cures les retornin. Per a algú que no pot marxar ni organitzar el seu propi suport tot sol, la llibertat depèn que l'atenció no estigui controlada per una única persona o relació.
La participació de diverses persones cuidadores i les relacions independents fan més fàcil qüestionar els abusos i continuar prestant atenció enmig dels canvis. Quan una persona no pot donar un consentiment informat, l'atenció ha de seguir les seves preferències expressades sempre que sigui possible i limitar-se a les seves necessitats. La dependència no dona a ningú la propietat de la persona.
Una ajuda mútua fiable també necessita manteniment. Les persones tenen motius per sostenir els serveis que fan servir, que valoren o que potser necessitaran més endavant. La continuïtat de la prestació depèn d'aportacions recurrents de feina i recursos, reserves compartides i relleu per a les persones cuidadores o encarregades del manteniment que estiguin esgotades.
El cost de cuidar no recaurà sempre igual sobre tothom al mateix temps, però les xarxes més àmplies poden repartir aquestes càrregues desiguals entre més persones, recursos i relacions, en lloc de deixar-les a càrrec d'una sola persona. En temps d'escassetat, fer visibles les necessitats i els subministraments disponibles permet negociar prioritats i buscar ajuda més enllà de la xarxa local. La necessitat no pot crear recursos inexistents, però l'escassetat tampoc no pot establir un dret a ser obeït.
L'ajuda mútua no és autosacrifici. Prosperem quan les persones que ens envolten poden prosperar. Les persones més segures, sanes, lliures i capaces fan que les nostres vides també siguin més segures, riques i lliures. El benestar individual i el compartit es reforcen mútuament, en lloc d'ocupar costats oposats d'una equació.
La dominació i la venjança reprodueixen les condicions del conflicte en lloc de les de la pau. L'ajuda mútua respon al sofriment amb cura, amor i esperança, alhora que construeix les condicions materials que fan menys probable que el sofriment es reprodueixi.
Creem el món pacífic en què volem viure fent el primer pas per construir-lo: ajudant-nos ara, enfortint les relacions del nostre entorn i fent-les prou sòlides perquè ningú no hagi d'afrontar el món tot sol.
Amistat
Una comunitat forta comença amb l'amistat, no amb l'abstracció de la comunitat. L'amistat és personal, deliberada, voluntària i modelada directament per les persones que hi participen. Cap cos més gran no pot reclamar cap dret sobre la relació simplement perquè dues persones pertanyin al mateix lloc, grup o causa.
Els amics no necessiten una autoritat externa que els prescrigui la relació o els obligui a arribar a un consens. Decideixen per ells mateixos com relacionar-se, on situar els seus límits i quan una relació ha de canviar o acabar. La llibertat d'associació significa ben poc sense la llibertat de separar-se.
L'amistat també té un límit natural. No es pot ampliar fins a convertir-se en una sola relació que abasti tothom, i això forma part de la seva força. Les amistats poden continuar sent petites i, alhora, superposar-se i connectar-se cap enfora, de manera que la cooperació s'estengui sense lligar tothom en un mateix cos social. Les xarxes més àmplies permeten que persones que no són amigues es coordinin sense convertir aquestes xarxes en un únic cos social.
L'objectiu és fer amics, no construir comunitats. ༆ Deixem que les comunitats més fortes sorgeixin de les relacions que les persones trien de debò.
No-violència
La no-violència és l'estratègia preferible per construir un món lliure. Els mètodes emprats per construir un món nou modelen els hàbits, els incentius, les organitzacions i les formes de repartiment del poder que en sorgeixen. La violència política modifica la mateixa estructura d'incentius de la resistència i recompensa el secretisme, el comandament, la coacció i les organitzacions capaces de concentrar la força.
La violència política pot enfortir les estructures que pretén combatre. Quan la gent veu violència, té por. La por empeny les persones cap a les institucions que prometen protecció: la policia, l'exèrcit i el govern. Així, la violència pot reforçar els braços repressius de la mateixa jerarquia que es desafia, donar al govern més justificació per a l'actuació policial, la vigilància, la repressió i l'ús de la força, i posar la població en general contra els qui la desafien.
El govern ja té un avantatge aclaparador en la violència organitzada. Controla la policia, els exèrcits, les presons, els sistemes d'intel·ligència, les armes i les xarxes logístiques construïdes per imposar la seva autoritat. La violència permet que el govern defineixi els termes de l'enfrontament i jugui amb el seu principal punt fort.
La no-violència ataca la jerarquia des d'una altra direcció. L'acció directa, la desobediència civil, les vagues, el refús, l'ajuda mútua, l'autosuficiència, la construcció de comunitat, les alternatives constructives i la retirada de la participació ataquen les dependències que permeten funcionar a les institucions centralitzades. El govern no funciona només per la força; depèn d'una cooperació continuada.
L'esperança també és poder polític. L'objectiu no és aterrir les persones perquè participin en una lluita, sinó inspirar-les amb la possibilitat d'un món pacífic i lliure on puguin viure bé, perseguir els seus somnis, desenvolupar el seu potencial i ajudar-se mútuament. ༆
L'esperança es fa real amb l'experiència. L'amistat, l'ajuda mútua, l'autonomia, l'autosuficiència, els horts, la cooperació, l'acció directa i les alternatives que funcionen ofereixen fragments d'una altra manera de viure ara mateix. La prefiguració reparteix les capacitats abans que desaparegui l'autoritat centralitzada. A mesura que les persones poden satisfer cada cop més les seves necessitats mitjançant la lliure associació, l'ajuda mútua, el coneixement independent i les alternatives, la dependència de les institucions centralitzades comença a esvair-se.
La revolució violenta corre el risc d'avançar en la direcció contrària. Destruir un govern existent no destrueix necessàriament l'estructura de poder concentrat. Les organitzacions armades concentren armes, secretisme, comandament, intel·ligència, logística i capacitat operativa. Si el govern existent s'ensorra abans que el poder i les capacitats s'hagin repartit, l'organització més capaç d'exercir la violència també queda en posició d'omplir el buit de poder. Canvia el governant, però l'estructura continua disponible perquè algú se n'apoderi.
La no-violència no vol dir pacifisme ni renúncia a l'autodefensa. La força defensiva pot ser necessària quan no hi ha cap altra manera d'aturar un dany immediat. El propòsit és aturar la dominació, no convertir la força en el principi organitzador de l'alliberament. La violència continua sent l'últim recurs.
La capacitat d'autodefensa pot perdurar mentre el seu ús continua sent defensiu i temporal. Un equilibri de poder manté la capacitat defensiva repartida i impugnable, mentre que la lliure associació impedeix que la força temporal esdevingui una estructura permanent d'autoritat.
Les amenaces sostingudes exigeixen preparació, subministraments fiables, informació compartida i coordinació entre associacions. Les persones poden confiar tasques defensives concretes a gent amb experiència i alhora mantenir aquests rols limitats a la seva funció i oberts a ser qüestionats. El perill és especialment agut en la defensa, perquè la capacitat defensiva pot esdevenir ella mateixa una nova concentració de poder. Aquesta distinció només es manté real mentre les armes, els subministraments i el suport exterior continuen fora del control exclusiu d'un sol grup.
La defensa distribuïda comporta un altre perill: els preparatius d'una associació poden alarmar-ne una altra, i la seva resposta pot semblar que confirma els temors de la primera. Quan sigui possible, el contacte directe, les comprovacions independents de les afirmacions alarmants i els límits recíprocs a la mobilització poden donar a totes dues parts vies per fer un pas enrere sense renunciar a la capacitat de defensar-se.
La coordinació d'emergència ha de continuar limitada a la tasca i oberta a ser qüestionada. La defensa distribuïda encara pot ser derrotada; el comandament centralitzat tampoc no garanteix la supervivència.
La llibertat no hauria d'arribar només després de la lluita. Hauria de poder-se reconèixer en la manera de viure-la.
La regla del 3,5 %
El canvi sistèmic no exigeix que tota una població s'alci alhora.
Una recerca d'Erica Chenoweth i Maria Stephan va trobar que les grans campanyes no-violentes que buscaven un canvi de règim, la independència o la fi d'una ocupació entre 1900 i 2006 van tenir una taxa d'èxit més del doble d'alta que la de les campanyes violentes.
La regla del 3,5 % va sorgir més tard d'aquesta recerca: en el conjunt de dades original, cap campanya no-violenta no va fracassar després d'haver mobilitzat activament almenys el 3,5 % de la població en el moment de màxima participació.
El govern no funciona només mitjançant la policia i l'exèrcit. Depèn que persones de tota la societat continuïn treballant, obeint, fent complir ordres, transportant recursos, mantenint infraestructures i acceptant-ne l'autoritat. El govern depèn de la cooperació de moltes més persones que les que governen.
Els participants actius són només una part d'aquesta pressió. A mesura que s'estenen la participació i el refús, la cooperació es torna menys fiable. Els treballadors deixen de cooperar. Les ordres no es fan complir. Els partidaris se'n desvinculen. Les persones de dins deixen d'aplicar les directives. Les institucions comencen a fallar. L'equilibri de poder es desplaça perquè l'estructura perd la cooperació humana necessària per sostenir-se.
Els moviments no-violents poden atreure participants d'un camp molt més ampli, perquè resistir no exigeix que tothom es converteixi en soldat. Les persones poden fer vaga, boicotejar, dir que no, retirar suport, aportar recursos, acollir altres persones o simplement deixar de cooperar.
Les recerques posteriors van trobar que les campanyes no-violentes van esdevenir menys reeixides després de 2010. Chenoweth assenyala tant l'adaptació de les contraestratègies dels governs com la tendència dels moviments a confiar més en mobilitzacions ràpides sense l'organització, l'estratègia i la persistència necessàries per mantenir la pressió. La mobilització pot obrir una finestra, però sense una organització duradora i capacitats pràctiques al darrere, aquesta obertura es pot tancar abans que s'hagin construït les condicions per a un canvi perdurable.
La regla del 3,5 % no és una llei ni un llindar garantit. La majoria dels moviments no-violents reeixits no van arribar mai al 3,5 %, i les recerques posteriors van identificar una aparent excepció. És un patró històric, no una fórmula per a l'èxit.
La lliçó de la regla del 3,5 % no és que exactament el 3,5 % d'una població pugui obligar qualsevol govern a rendir-se.
És que la transformació no exigeix un despertar unànime.
Acció directa
L'acció directa vol dir actuar directament sobre un problema en lloc de demanar a una autoritat que el resolgui per nosaltres. Buscar reformes a través de l'autoritat deixa el canvi en mans d'instàncies superiors. L'acció directa deixa la capacitat d'actuar en mans de les persones afectades.
El que veiem no és simplement corrupció. El sistema segueix els incentius i les concentracions de poder que porta incorporats. Substituir els representants pot canviar algunes decisions, però deixa intacta la maquinària de l'autoritat. La política representativa enterra la causa i l'efecte sota capes de burocràcia: la gent actua i després espera que les institucions decideixin què passarà. L'acció directa produeix canvis aquí i ara. Les persones en veuen el resultat, el posen a prova i construeixen a partir d'ell.
L'acció directa no requereix permís. Les persones no necessiten l'autorització de dalt per cooperar, resoldre problemes, retirar el seu suport o crear alternatives. El canvi pot començar allà on ja tinguin capacitat d'actuar i després estendre's des de la base a mesura que altres adopten allò que funciona.
La base té poder perquè la jerarquia no pot funcionar tota sola. Una vaga posa immediatament al descobert aquesta dependència. Una vaga general pot aturar alhora grans parts de la maquinària. Una vaga espontània mostra que els treballadors poden exercir poder col·lectiu sense esperar l'autorització de les institucions que els representen.
L'acció directa converteix aquesta dependència en capacitat de pressió. La distinció és entre oposar-se a una estructura i retirar-li alguna cosa que necessita per funcionar. El refús i la retirada canvien la relació mateixa.
L'acció directa construeix alternatives que fan menys necessària la jerarquia. L'ajuda mútua, l'autosuficiència, l'intercanvi independent, les cooperatives i les institucions paral·leles permeten que les persones satisfacin les seves necessitats més directament.
Les dues vessants es reforcen mútuament. Aturem la maquinària mentre construïm alternatives. La resistència redueix la capacitat de la jerarquia. La construcció redueix la dependència de la jerarquia.
Les persones poden retirar la seva obediència i alhora mantenir la feina necessària mitjançant la cooperació directa amb els qui en depenen. Una interrupció temporal pot donar capacitat de pressió, però continua oberta la pregunta de qui n'assumeix el cost. Quan aquesta capacitat de pressió depèn de privar persones que tenen poc control sobre l'estructura que es desafia, la resistència els trasllada el cost de la seva pressió. Una retirada sostinguda de funcions indispensables exigeix vies de substitució o accés continuat. Una resistència que deixa sense recursos les seves pròpies alternatives reforça la demanda que es restableixi el comandament.
La construcció també pot crear pressions pròpies. Un cop les persones depenen d'allò que s'ha construït, els qui ho mantenen en funcionament tenen més a perdre amb les interrupcions i poden esdevenir més prudents davant la confrontació. La resistència, al seu torn, pot posar en perill les alternatives que les persones intenten preservar. Aquesta tensió disminueix quan les alternatives poden sobreviure a les interrupcions gràcies a la redundància i a vies alternatives, i quan la resistència retira allò que la jerarquia necessita sense destruir les capacitats de què depèn la gent.
L'acció directa esdevé prefiguració perquè les persones construeixen un món lliure mitjançant les relacions i les institucions que creen ara, en lloc d'ajornar la llibertat fins després d'una victòria futura.
Cap acció individual no ha de transformar tot el sistema. ༆ Cada acte reeixit pot resoldre alguna cosa ara, augmentar l'autonomia i fer possibles noves accions. A mesura que aquestes capacitats es connecten i s'acumulen des de la base, desplacen l'equilibri de poder.
L'hort
Un món lliure no ha de començar a tot arreu alhora. Comença allà on les persones recuperen la capacitat de mantenir-se elles mateixes i d'ajudar-se les unes a les altres. Cultiva aliments. Aprèn habilitats útils. Comparteix eines. Treballa amb persones de confiança. Dona suport als productors i les cooperatives locals. Comença per alguna cosa útil que pugui perdurar i estendre's.
L'hort és alhora literal i estructural. Un hort transforma la terra, el coneixement, el treball i la cooperació en alguna cosa que les persones poden fer servir directament. Un taller compartit els ofereix un lloc on fabricar i reparar allò que necessiten. Els mercats de pagesos posen productors i compradors en contacte directe. Cadascun escurça la distància entre una necessitat i les persones capaces de satisfer-la.
No es tracta de cap model econòmic concret.
L'autosuficiència es fa més forta amb la cooperació, no amb l'aïllament. Una persona no ho pot fer tot, ni hauria de necessitar-ho. Les persones desenvolupen habilitats diferents, es reparteixen la feina, intercanvien allò que produeixen i ajuden allà on són més capaces. Quan els horts es connecten amb cuines, tallers, cooperatives, productors locals i serveis de barri, els projectes aïllats comencen a formar una xarxa més àmplia d'independència pràctica. Com més coneixements, eines i capacitat productiva tenen les persones per elles mateixes, més opcions tenen a l'hora de triar les relacions de què depenen les seves vides.
Construeix localment. Coneix els teus veïns. Fes amics fent coses útils plegats. Les persones poden veure què falta, què continua fallant i què necessiten realment les altres. Els problemes són més fàcils d'abordar quan els qui els pateixen poden comunicar-se directament amb els qui poden ajudar.
Aquestes relacions poden créixer cap enfora sense créixer cap amunt. Grups diferents es poden especialitzar i continuar sent autònoms, connectant-se directament quan la cooperació els és útil. No cal que una sola organització ho proporcioni tot ni que controli el conjunt. Un camp dens d'associacions superposades es fa més fort gràcies a les seves diferències: moltes habilitats, moltes relacions, moltes fonts, moltes vies per esquivar les fallades.
El que importa no és que alguna cosa s'anomeni alternativa. Les alternatives tenen estructures d'incentius pròpies i, per tant, cal fer-los la mateixa pregunta: què afavoreixen a la pràctica? Una cooperativa que recrea el comandament ha canviat ben poca cosa. La prova és pràctica: les persones poden canviar la manera de treballar, rebutjar-ne les condicions o marxar-ne sense perdre l'única manera de satisfer una necessitat bàsica?
Un hort que depèn d'una sola font d'aigua, o un taller que depèn del coneixement d'una sola persona, continua sent vulnerable en aquest punt. Les habilitats que es poden ensenyar, els mètodes reproduïbles, les eines compartides i els subministraments procedents de més d'una font mantenen la feina útil en marxa sense fer indispensable ningú.
No cal una separació neta del món existent. Comença per tot allò que pugui acostar-se a les relacions directes: una font d'aliments, una habilitat, una eina, un servei, un projecte cooperatiu, una amistat més forta. Cada trasllat és petit, però deixa una base sobre la qual es pot construir el següent. Amb el temps, els projectes aïllats es converteixen en xarxes, les xarxes es fan resistents i la dependència es comença a dispersar.
Un hort no necessita permís per convertir-se en un bosc. Creix on hi ha espai, es ramifica quan les condicions ho permeten, es connecta amb allò que ja és viu i produeix les llavors de creixements futurs. Construeix un món lliure de la mateixa manera: localment, directament, pacíficament i des de la base cap enfora.
La finestra d'oportunitat
Un món lliure es construeix abans del moment revolucionari, no després.
Apartar les persones que controlen les institucions centralitzades no reparteix les capacitats que aquestes institucions controlaven. Encara cal transportar aliments. Les persones encara necessiten aigua potable, medicaments, allotjament, comunicacions, transport, protecció i maneres de resoldre conflictes. Si aquestes capacitats continuen concentrades, qui les restableixi més de pressa heretarà un poder enorme.
Per això, la feina decisiva es fa abans del que sembla el punt d'inflexió.
Una societat lliure es desenvolupa gradualment a través de relacions, habilitats, institucions i infraestructures que ja funcionen al marge del comandament centralitzat. Les xarxes d'ajuda mútua, els sistemes alimentaris locals, les cooperatives, les comunicacions independents, l'energia distribuïda, la capacitat de reparació, el coneixement obert, les xarxes d'atenció, la resolució de conflictes i l'autodefensa descentralitzada traslladen capacitats pràctiques de les institucions centralitzades a les mans de les persones que en depenen.
Aquest és el significat estratègic de la prefiguració: construir el món nou dins la closca del vell. La ruptura visible pot arribar de sobte. La capacitat de sobreviure-hi es desenvolupa a poc a poc.
La transició no exigeix una única ruptura neta. Les institucions antigues poden continuar dominant mentre es desenvolupen noves relacions al seu costat. Algunes funcions es poden descentralitzar ràpidament, mentre que d'altres continuaran centralitzades molt més temps. Les persones encara poden aprofitar les obertures dins les estructures existents si això augmenta la seva autonomia pràctica o la capacitat d'organitzar-se fora d'aquestes estructures. Poden fer servir aquestes obertures sense convertir l'estructura existent en l'instrument de la transformació. El món que emergeix serà inicialment parcial, imperfecte i entrellaçat amb el que està substituint.
Si una alternativa depèn de les mateixes institucions centralitzades que vol substituir, pot acabar absorbida sense alterar l'equilibri de poder.
Una alternativa pot proporcionar alguna cosa necessària i continuar depenent de terres, subministraments, infraestructures o altres recursos controlats per l'estructura antiga. Això permet que aquesta es descarregui d'una part de la seva feina i alhora conservi bona part de la capacitat de pressió que li dona la dependència. Fer-se càrrec d'una funció no és el mateix que substituir una dependència; l'equilibri només canvia quan les persones guanyen més capacitat de continuar sense que l'estructura antiga controli allò de què depenen.
Les alternatives poden ser reprimides a mesura que esdevenen capaces de substituir funcions centralitzades. Quan redueixen la dependència de les institucions centralitzades, aquestes també poden tenir més incentius per contenir-les. Si la repressió encara pot tallar totes les fonts de subministrament, la dispersió per si sola no ofereix protecció. Els coneixements i el suport compartits entre xarxes independents permeten que la feina continuï quan es perd un lloc o una organització, sense deixar cap estructura única la desaparició de la qual pugui eliminar l'alternativa.
La prefiguració construeix la xarxa de seguretat que impedeix que l'ensorrament institucional es converteixi en un ensorrament social.
L'objectiu no és crear un únic enclavament pur fora de la societat. És multiplicar els espais on les persones poden resoldre problemes mitjançant relacions diferents, connectar aquests espais lateralment i traslladar-hi gradualment més aspectes de la vida quotidiana. Cada dependència substituïda per una alternativa voluntària afebleix la capacitat de pressió de l'antic sistema. ༆ Cada relació de suport mutu augmenta la capacitat de les persones de dir que no.
La transició pot ser gradual en la seva construcció i ràpida en les conseqüències.
La finestra d'oportunitat s'obre quan les institucions centralitzades perden prou capacitat o legitimitat perquè acords que semblaven permanents passin a ser negociables. No cal un col·lapse total de la civilització. Es trenca una cadena de subministrament. Un govern perd legitimitat. Una empresa abandona una població. Falla una xarxa elèctrica. Una moneda deixa de ser fiable. Una vaga atura els serveis habituals. Un monopoli ja no pot proporcionar allò de què la gent depèn. Els sistemes centralitzats fallen de manera desigual segons el lloc, el sector i la funció.
Cada fallada crea una obertura en què les alternatives poden assumir una part del que l'estructura antiga ja no pot oferir.
Aquestes obertures poden repetir-se. Les institucions paral·leles es desenvolupen durant períodes de relativa estabilitat. Un sistema centralitzat s'afebleix. Les alternatives existents n'assumeixen algunes funcions. Aquestes alternatives s'estabilitzen, aprenen, es connecten i arriben a la crisi següent amb més capacitat que abans. La jerarquia antiga pot sobreviure, però cada cicle pot deixar les persones menys dependents d'aquesta jerarquia.
Aquesta no és una estratègia d'esperar el col·lapse. És una preparació per a condicions que ningú no pot predir amb fiabilitat.
Quan les institucions centralitzades s'afebleixen, la llibertat no apareix automàticament. La crisi genera por, escassetat, incertesa i demanda d'un ordre fiable. Aquestes condicions poden reforçar l'ajuda mútua, però també poden reforçar el feixisme, el militarisme, el crim organitzat, l'autoritarisme religiós o un govern nou que prometi restablir l'estabilitat.
Un buit de poder és una demanda de funcions que ja no es presten de manera fiable. El que l'omple depèn de qui pot satisfer aquestes necessitats.
Qui pugui proporcionar aliments, medicaments, comunicacions, transport, protecció i infraestructures que funcionin adquirirà una influència enorme. Si només les organitzacions autoritàries disposen d'aquestes capacitats, les persones espantades poden acceptar el comandament perquè la jerarquia sembla l'única estructura que encara funciona.
Per això la prefiguració també és una preparació contra la successió autoritària. Les institucions paral·leles desenvolupades abans de la crisi donen a les persones altres llocs on recórrer. Les habilitats repartides, les relacions existents, les xarxes que funcionen i l'experiència de cooperar sense comandament redueixen el buit que altrament crearia l'ensorrament de les institucions centralitzades.
Sense aquestes alternatives, el col·lapse no aboleix la dependència. La intensifica.
Les alternatives també han de funcionar. Si participar-hi exigeix temps lliure, diners o seguretat, resulta més difícil precisament per a les persones que ja pateixen més pressió. La majoria no adoptaran tota una filosofia abans de participar-hi. S'hi poden afegir perquè els aliments són assequibles, la cura infantil és fiable, el barri és més segur, el taller de reparació els estalvia diners o les persones que hi participen les tracten amb dignitat. La lliure associació, l'ajuda mútua i l'ordre espontani esdevenen arguments més sòlids quan la gent els pot experimentar directament.
El criteri és pràctic: l'alternativa satisfà una necessitat real i alhora augmenta l'autonomia i reparteix les capacitats?
Un projecte que no pot funcionar sota pressió no ajudarà les persones a travessar una crisi. Un projecte que funciona concentrant el control es pot convertir simplement en la jerarquia següent. L'alternativa només funciona si els seus mètodes preserven l'autonomia i la lliure associació.
Posa a prova la substitució abans de dependre'n: pot continuar la prestació si s'acaba el finançament, falla un proveïdor o marxen persones clau? Les avaries ordinàries i els traspassos reals mostren què encara depèn de les institucions centralitzades. Un col·lapse sobtat pot arribar abans que aquesta feina sigui suficient. Aleshores, conservar els subministraments, el manteniment i l'atenció té prioritat sobre proclamar la independència; una dependència temporal no crea un dret permanent de manar.
Aquests processos tenen lloc al mateix temps: construir capacitats que satisfacin necessitats ara i, alhora, fer-les servir per reduir la dependència de la dominació. Sense construcció, la resistència pot deixar un buit. Sense resistència, les alternatives poden quedar contingudes dins el sistema existent.
L'objectiu és fer que les institucions centralitzades siguin cada cop menys necessàries.
Les funcions poden traslladar-se d'una en una. El coneixement pot escapar del control centralitzat. L'ajuda mútua temporal pot convertir-se en infraestructura social permanent. Les rutes informals de subministrament poden esdevenir xarxes duradores. Les comunitats poden conservar els acords que van funcionar durant les emergències. Fins i tot els projectes fracassats poden deixar habilitats, relacions, eines i coneixements que facin més fort el següent intent.
Allò que les persones han construït fins ara no defineix els límits del que poden construir. Alliberar l'enginy humà estimula la innovació i posa a l'abast allò que semblava impossible.
Pot ser que l'èxit no arribi en forma d'un govern que cau o d'una bandera hissada als seus edificis. Pot manifestar-se com una disminució lenta de la importància de les institucions centralitzades, a mesura que les seves funcions útils es traslladen a altres llocs.
La victòria decisiva no és prendre la maquinària.
És fer que la maquinària sigui innecessària.
Continua sent incert quan s'obrirà la propera gran oportunitat. Els sistemes poden sobreviure a la inestabilitat, absorbir l'oposició, canviar de dirigents, traslladar costos, reformar-se o reprimir. Una estratègia que depèn de predir el col·lapse és fràgil.
La prefiguració no requereix prediccions. Si el sistema existent persisteix, les relacions i capacitats independents milloren la vida des d'ara. Si decau gradualment, les alternatives poden assumir les funcions que abandona. Si les crisis es repeteixen, cada obertura pot deixar la societat paral·lela més forta. Si es produeix una ruptura més gran, les xarxes que ja disposen de subministraments, habilitats i relacions de treball ofereixen alternatives capaces d'evitar que el buit resultant l'ompli una altra autoritat centralitzada.
Per tant, la finestra d'oportunitat no és una cosa que calgui esperar.
És una cosa cap a la qual avancem construint.
Un món lliure creix mentre la jerarquia encara sembla permanent. Cada hort, amistat, cooperativa, habilitat, xarxa, acte d'ajuda mútua i font independent de capacitat pràctica crea un altre lloc des d'on les persones poden actuar sense esperar permís. A mesura que aquestes alternatives es connecten, la dependència es dispersa i pren forma un equilibri de poder.
Quan s'obri la finestra següent, la llibertat no haurà de començar de zero.
Un món lliure ja estarà esperant.
Vox Libera
El punt de partida fonamental
«No hi ha res més perillós que una visió dogmàtica del món: res que limiti més, que encegui més davant la innovació o que destrueixi més l'obertura a la novetat.» — Stephen Jay Gould
«És important abolir el dogmatisme inconscient que fa que la gent cregui que la seva manera de veure la realitat és l'única manera assenyada de veure el món. El meu objectiu és intentar dur les persones a un estat d'agnosticisme generalitzat, no només d'agnosticisme respecte de Déu, sinó respecte de tot. Si algú només pot veure les coses segons el seu propi sistema de creences, està condemnat a quedar pràcticament sord, mut i cec. Només es poden veure les persones quan un és capaç de veure el món tal com elles el veuen. Això és l'ontologia guerrillera: trencar aquesta visió d'un sol model i donar a les persones una perspectiva de múltiples models.» — Robert Anton Wilson, entrevista «Searching for Cosmic Intelligence» amb Jeffrey Elliot (1980)
«Alguns termes i idees es poden identificar com a “anticonceptes”. Són termes que, en lloc de facilitar la comprensió, serveixen per enfosquir-la i ens dificulten copsar altres conceptes legítims. Una categoria important d'anticonceptes és el que s'anomena el “paquet indivisible”, un terme el significat del qual amaga el pressupòsit implícit que certes coses van juntes quan en realitat no és així.» — Roderick T. Long
«En altres paraules, no hi ha un patró únic. L'únic fenomen constant és el fet mateix del canvi, i la consciència consegüent de possibilitats socials diferents.» — David Graeber i David Wengrow, The Dawn of Everything
Estructura d'incentius
«L'home, com tots els éssers vius, s'adapta i s'habitua a les condicions en què viu i transmet per herència els hàbits adquirits. Així, havent nascut i viscut en servitud, i essent descendent d'una llarga línia d'esclaus, l'home, quan va començar a pensar, creia que l'esclavitud era una condició essencial de la vida; i la llibertat li semblava una cosa impossible.» — Errico Malatesta
«És difícil fer entendre una cosa a un home quan el seu sou depèn de no entendre-la!» — Upton Sinclair, I, Candidate for Governor: And How I Got Licked (1935)
«Fins ara hem analitzat els incentius des de la perspectiva de la teoria de l'elecció pública, que pressuposa que les persones de l'àmbit polític són fonamentalment iguals que les de fora d'aquest àmbit. Però aquest pressupòsit potser és, en el fons, massa optimista respecte de la política. La raó és que els filtres institucionals de la política acaben seleccionant les persones a qui atrauen les posicions de poder. Les persones decents i humanes no voldran treballar com a capatassos en una plantació d'esclaus. Pel mateix motiu, els qui dediquen la carrera a ser funcionaris de presons, policies, fiscals, agents de la Patrulla Fronterera, generals o presidents tendiran a ser persones còmodes exercint poder discrecional i autoritat violenta sobre els altres. Encara que durant un temps persones amb principis ocupin aquests càrrecs, és probable que aviat les substitueixin persones ambicioses disposades a doblegar la moral per obtenir i conservar posicions de poder. En conseqüència, els sistemes de poder creen filtres institucionals i efectes de selecció amb una conseqüència simple i devastadora: els pitjors arriben al capdamunt.» — Nathan Goodman, Abolition: An Economist’s Perspective ๖
«Avui els treballadors es troben obstaculitzats per tot un seguit de regulacions, impostos, lleis de propietat intel·lectual i subvencions empresarials que, en conjunt, dificulten l'entrada al mercat de possibles ocupadors alternatius i el treball per compte propi.» — Sheldon Richman
«En realitat, el sistema capitalista es defineix per la presència estructural de monopolis avalats per l'Estat.» — Eric Fleischmann
«A més, el monopoli governamental del mitjà d'intercanvi és el poder d'utilitzar el deute en lloc de la solvència com a instrument de crèdit per facilitar l'intercanvi i, mitjançant aquest monopoli i gràcies a ell, d'impedir els intercanvis fins que primer no se satisfacin les exigències dels privilegiats.» — Dyer D. Lum
«Avui ningú no veu, o no vol veure, que en el nostre temps l'esclavitud de la majoria dels homes es basa en els impostos monetaris, aplicats a la terra i d'altres menes, que el govern recapta dels súbdits.» — Leo Tolstoy, What Shall We Do?, capítol XX
«Mitjançant un procés continu d'inflació, els governs poden confiscar, en secret i sense que es noti, una part important de la riquesa dels ciutadans. Amb aquest mètode no tan sols confisquen, sinó que ho fan arbitràriament; i mentre el procés empobreix molts, de fet n'enriqueix alguns.» — John Maynard Keynes, The Economic Consequences of the Peace
«El capitalisme és igual a tot arreu. Per sobreviure i prosperar necessita una situació permanent d'escassetat parcial: la necessita per mantenir els preus i per crear masses famolenques disposades a treballar en qualsevol condició.» — Errico Malatesta
«D'alguna manera m'interessen menys el pes i les circumvolucions del cervell d'Einstein que la certesa gairebé absoluta que persones d'un talent igual han viscut i mort en camps de cotó i tallers d'explotació.» — Stephen Jay Gould
«Els qui avui anomenem criminals no són pas criminals. La fam, i no el pecat, és la mare del crim modern.» — Oscar Wilde, The Soul of Man under Socialism
«L'esclavitud, el proteccionisme i el monopoli troben defensors no només entre els qui se'n beneficien, sinó també entre els qui els pateixen.» — Frédéric Bastiat
«La classe que té el poder de robar a gran escala també té el poder de controlar el govern i legalitzar el seu robatori.» — Eugene Debs
«Quan el saqueig es converteix en una manera de viure per a un grup d'homes en una societat, amb el temps creen un sistema legal que l'autoritza i un codi moral que el glorifica.» — Frédéric Bastiat
«Ara bé, el saqueig legal es pot cometre d'una infinitat de maneres. Per això tenim una infinitat de plans per organitzar-lo: aranzels, proteccionisme, prestacions, subvencions, incentius, impostos progressius, escoles públiques, feines garantides, beneficis garantits, salaris mínims, dret a l'assistència, dret a les eines de treball, crèdit gratuït, i així successivament.» — Frédéric Bastiat, The Law
Jerarquia
«La major part de l'autoritat comença com el poder brut del gàngster i evoluciona fins a convertir-se en l'autoritat “legítima” de l'aquiescència tàcita. Aquesta és, sens dubte, la història de l'estat nació. Fried observa que la legitimitat és el mitjà pel qual la ideologia es barreja amb el poder. La funció de la legitimitat és “explicar i justificar l'existència del poder social concentrat exercit per una part de la comunitat i oferir un suport semblant a ordres socials concrets, és a dir, a maneres concretes de repartir i dirigir el flux del poder social”.» — Harold Barclay, People without Government ๖
«Abolir l'autoritat o el govern no vol dir destruir les forces individuals o col·lectives que actuen en la societat, ni la influència que els homes exerceixen els uns sobre els altres. Això seria reduir la humanitat a una suma d'àtoms inerts i separats; una impossibilitat que, si es pogués dur a terme, destruiria tota societat i seria un cop mortal per a la humanitat. Abolir l'autoritat vol dir abolir el monopoli de la força i de la influència. Vol dir abolir l'estat de coses pel qual la força social, és a dir, la força col·lectiva de tots els membres d'una societat, es converteix en instrument del pensament, la voluntat i els interessos d'un petit nombre d'individus. Aquests, mitjançant la força col·lectiva, suprimeixen la llibertat de tots els altres en benefici de les seves pròpies idees. En altres paraules, vol dir destruir una forma d'organització mitjançant la qual, entre una revolució i la següent, el futur és explotat en profit dels qui han estat els vencedors del moment.» — Errico Malatesta
«On hi ha autoritat, no hi ha llibertat.» — Pyotr Kropotkin
«Quan Warren i Proudhon, en la seva recerca de justícia per al treball, es van trobar davant l'obstacle dels monopolis de classe, van veure que aquests monopolis descansaven sobre l'Autoritat i van concloure que el que calia fer no era enfortir aquesta Autoritat i fer així universal el monopoli, sinó arrencar de soca-rel l'Autoritat i deixar via lliure al principi oposat, la Llibertat.» — Benjamin R. Tucker
«Les organitzacions jeràrquiques estan dissenyades per imposar correlacions en el comportament humà principalment per mitjà de la influència de l'estructura de control jeràrquic. En una jerarquia ideal, totes les influències i comunicacions entre dos “treballadors” han de passar per un superior comú. A mesura que augmenta la complexitat del comportament col·lectiu, també augmenta el nombre d'influències independents i el superior deixa de poder processar-les i comunicar-les totes. Augmentar el nombre de superiors i reduir la relació de ramificació (el nombre de persones supervisades per cadascun) ajuda. Aquesta estratègia, però, deixa de funcionar quan la complexitat del comportament col·lectiu supera la complexitat d'un individu. Les xarxes que permeten més interaccions laterals directes no pateixen aquesta limitació. Quan la complexitat dels comportaments col·lectius supera la d'un ésser humà individual, els controls jeràrquics esdevenen ineficaços. Els sistemes controlats jeràrquicament han de cedir el lloc als sistemes en xarxa. En el punt en què la complexitat col·lectiva arriba a la complexitat d'un individu, el procés d'augment de la complexitat topa amb els límits de les estructures jeràrquiques. Les estructures jeràrquiques no poden proporcionar un nivell superior de complexitat i han de deixar pas a estructures dominades per les interaccions laterals. Les interaccions laterals que substitueixen la funció de control ja eren presents en les estructures jeràrquiques, però esdevenen necessàries quan l'estructura de control jeràrquic falla a causa de l'elevada complexitat del comportament col·lectiu.» — Complexity Rising: From Human Beings to Human Civilization, a Complexity Profile
«Una civilització basada en l'autoritat i la submissió és una civilització sense mitjans per corregir-se. La comunicació efectiva només circula en una direcció: del grup amo al grup servil. Qualsevol expert en cibernètica sap que un canal de comunicació unidireccional d'aquesta mena no té retroalimentació i no pot comportar-se intel·ligentment.» — Robert Anton Wilson, «Thirteen Choruses for the Divine Marquis», citat per Kevin Carson a The Desktop Regulatory State
«L'acte individual d'obediència és la pedra angular no sols de la força de la societat autoritària, sinó també de la seva feblesa.» — Robert Shea i Robert Anton Wilson, The Illuminatus! Trilogy
«L'opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els oprimits.» — Simone de Beauvoir
«[...] l'enemic principal, l'adversari estratègic, és el feixisme [...] I no tan sols el feixisme històric, el feixisme de Hitler i Mussolini —que va saber mobilitzar i utilitzar amb tanta eficàcia el desig de les masses—, sinó també el feixisme que tots portem dins, al cap i en la conducta de cada dia, el feixisme que ens fa estimar el poder, desitjar allò mateix que ens domina i ens explota.» — Michel Foucault, pròleg a Anti-Oedipus
«Si els homes fan servir la llibertat per renunciar-hi, són després menys esclaus? Si un poble elegeix per plebiscit un home perquè sigui el seu dèspota, continua sent lliure perquè el despotisme és obra seva? Cal considerar legítims els edictes coercitius que ell dicta perquè, en última instància, són el resultat dels vots del poble? Amb la mateixa lògica es podria afirmar que l'africà oriental que trenca una llança davant d'un altre per convertir-se en el seu serf conserva la llibertat perquè ha triat lliurement el seu amo.» — Herbert Spencer, The Man Versus the State
«Un home no és menys esclau pel fet que se li permeti triar un amo nou cada cert nombre d'anys.» — Lysander Spooner, No Treason No. VI: The Constitution of No Authority
«L'elecció lliure dels amos no aboleix ni els amos ni els esclaus. La tria lliure entre una gran varietat de béns i serveis no significa llibertat si aquests béns i serveis mantenen controls socials sobre una vida de treball penós i por, és a dir, si mantenen l'alienació. I la reproducció espontània per part de l'individu de necessitats imposades no estableix l'autonomia; només testimonia l'eficàcia dels controls.» — Herbert Marcuse, One-Dimensional Man
«Qui intenta controlar una altra persona és un governant, un agressor, un invasor; i la naturalesa d'aquesta invasió no canvia tant si la comet un home contra un altre, a la manera del delinqüent corrent, com si la comet un home contra tots els altres, a la manera d'un monarca absolut, o si la cometen tots els altres contra un home, a la manera d'una democràcia moderna.» — Benjamin R. Tucker, 1890
«Ningú no pren mai el poder amb la intenció de deixar-lo. El poder no és un mitjà, és una finalitat. No s'estableix una dictadura per salvaguardar una revolució; es fa la revolució per establir la dictadura.» — O’Brien a l'obra de George Orwell, Nineteen Eighty-Four
Govern
«Malauradament, no es comprèn prou bé que, de la mateixa manera que l'Estat no té diners propis, tampoc no té poder propi. Tot el poder que té és el que li dona la societat, més el que confisca de tant en tant amb un pretext o un altre; no hi ha cap altra font d'on pugui extreure el poder estatal. Per tant, cada augment del poder estatal, tant si és cedit com si és pres, deixa la societat amb menys poder en la mateixa mesura. Mai no hi ha, ni pot haver-hi, un enfortiment del poder de l'Estat sense una disminució corresponent i aproximadament equivalent del poder social.» — Albert J. Nock ๖
«El tret que defineix l'Estat és l'autoritat, el dret de governar. La primera obligació de l'ésser humà és l'autonomia, la negativa a ser governat.» — Robert Paul Wolff
«Quan s'examina, el govern resulta ser ni més ni menys que un grup d'homes fal·libles amb la força política per actuar com si fossin infal·libles.» — Robert LeFevre
«Aquí hi ha la diferència, una diferència molt important. Nosaltres admetem les imperfeccions de la naturalesa humana, però no fem cap excepció amb els governants. Ells sí que en fan, encara que de vegades sigui inconscientment, i com que nosaltres no en fem cap, diuen que som somiadors, “homes poc pràctics”.» — Pyotr Kropotkin
«Si les tendències naturals de la humanitat són tan dolentes que no és segur permetre que les persones siguin lliures, com és que les tendències d'aquests organitzadors són sempre bones? Que potser els legisladors i els agents que nomenen no formen també part de la raça humana? O es pensen que estan fets d'una argila més fina que la resta de la humanitat?» — Frédéric Bastiat, The Law
«El perill no és que una classe determinada no sigui apta per governar. Cap classe no és apta per governar.» — Lord Acton, carta a Mary Gladstone (1881)
«Però quina raó hi ha perquè existeixi el govern? Per què abdicar de la pròpia llibertat i de la pròpia iniciativa en favor d'altres individus? Per què donar-los el poder de ser amos i de disposar de les forces de tothom a la seva manera, amb el consentiment de cadascú o en contra de la seva voluntat? Són els governants homes tan excepcionalment dotats que, amb alguna aparença de raó, poden representar les masses i actuar en interès de tots millor que no ho farien tots per si mateixos? Són tan infal·libles i incorruptibles que se'ls pot confiar, amb un mínim de prudència, el destí de tots i cadascun, confiant en els seus coneixements i la seva bondat? I fins i tot si existissin homes d'una bondat i uns coneixements infinits, fins i tot si admetéssim una cosa que no ha passat mai en la història i que creiem que no podria passar mai, és a dir, que el govern recaigués en els més capaços i els millors, afegiria res la possessió del poder governamental a la seva influència benefactora? No és més aviat probable que la paralitzés o la destruís? Perquè els governants es veuen obligats a ocupar-se de coses que no entenen i, sobretot, a malgastar la major part de les seves energies a mantenir-se en el poder, a procurar satisfer els amics, a contenir els descontents i a sotmetre els rebels.» — Errico Malatesta
«Quin paper han tingut l'autoritat o el govern en l'esforç humà de millora, en la invenció i el descobriment? Cap, o almenys cap que fos útil. Sempre ha estat l'individu qui ha dut a terme tots els miracles en aquest àmbit, generalment malgrat les prohibicions, la persecució i les interferències de l'autoritat, humana i divina.» — Emma Goldman, The Individual, Society and the State
«El govern és la gran ficció per mitjà de la qual tothom intenta viure a costa de tothom.» — Frédéric Bastiat, «Government»
«Les persones que creuen en una distinció absoluta entre democràcia i monarquia difícilment poden apreciar com una institució política pot experimentar tantes transformacions i continuar sent la mateixa. Una ullada ràpida, però, ens hauria de mostrar que al llarg de tota l'evolució de la monarquia anglesa, amb totes les seves ampliacions i revolucions, i fins i tot amb el salt a través del mar cap a una colònia que es va convertir en nació independent i després en un Estat poderós, les mateixes funcions i actituds estatals s'han preservat essencialment sense canvis.» — Randolph Bourne, The State
«L'Estat no és res més que la suma de les llibertats que una societat nega a l'individu.» — Mikhail Bakunin
«L'individu no pot negociar amb l'Estat. L'Estat no reconeix cap moneda que no sigui el poder: i és ell mateix qui l'encunya.» — Ursula K. Le Guin, The Dispossessed (1974)
«De totes les tiranies, la que s'exerceix pel bé de les seves víctimes pot ser la més opressiva. Potser és millor viure sota barons lladres que sota moralistes tafaners omnipotents. La crueltat del baró lladre de vegades pot dormir, la seva cobdícia pot arribar a quedar satisfeta; però els qui ens turmenten pel nostre bé ens turmentaran sense fi, perquè ho fan amb l'aprovació de la seva pròpia consciència.» — C. S. Lewis, «The Humanitarian Theory of Punishment» (1949)
«La llei, en la seva magnífica igualtat, prohibeix tant als rics com als pobres dormir sota els ponts, demanar almoina pels carrers i robar pa.» — Anatole France
«El principi segons el qual la majoria té dret a governar la minoria redueix, a la pràctica, tot govern a una simple disputa entre dos grups d'homes per determinar qui seran els amos i qui els esclaus; una disputa que, per sagnant que sigui, per la naturalesa mateixa de les coses no es pot tancar mai definitivament mentre l'home es negui a ser esclau.» — Lysander Spooner, No Treason
«Totes les formes de govern fracassen. El despotisme és injust amb tothom, inclòs el dèspota, que probablement estava fet per a coses millors. Les oligarquies són injustes amb la majoria, i les oclocràcies amb la minoria. Una vegada es van dipositar grans esperances en la democràcia; però la democràcia vol dir simplement que el poble apallissa el poble pel bé del poble. Ja s'ha descobert. He de dir que ja era hora, perquè tota autoritat és profundament degradant. Degrada els qui l'exerceixen i degrada els qui hi són sotmesos.» — Oscar Wilde, The Soul of Man under Socialism
«…penseu en les desenes de milers de persones cremades, penjades, bullides o executades d'altres maneres per bruixeria; en els milions executats per heretgia; en els milers de víctimes nobles que han patit per traïció; en les víctimes del foc, la tortura, el cadafal, el poltre i la masmorra per tots els delictes imaginables des que el món és món…
Que pensi en els oceans de sang i els rius de llàgrimes vessats per la força i la brutalitat dels governants del món; en la crueltat, la tortura i el sofriment infligits als indefensos, als febles, als desafortunats; i que després es pregunti si creu que el càstig és bo. Fins i tot si la violència pogués impedir algun delicte, la brutalitat, el sofriment, la sang i els crims dels governants s'han alçat com una muntanya per damunt dels de les víctimes febles i desconegudes de qui han fingit venjar els greuges. I aquesta crueltat no disminueix.
És una bogeria absoluta dubtar de la justícia de les condemnes del passat i creure en les sentències justes d'avui. Cap condemna no és justa i cap sentència no és recta. Tota violència i tota força són cruels, injustes i bàrbares, i no es poden sostenir en el judici dels homes.» — Clarence Darrow, Resist Not Evil
«Un govern no pot voler que la societat es desfaci, perquè això voldria dir que ell i la classe dominant perdrien les fonts d'explotació; però tampoc no pot deixar que la societat es mantingui tota sola sense intervenció oficial, perquè aleshores el poble aviat s'adonaria que el govern només serveix per defensar els propietaris que el mantenen en condicions de fam i s'afanyaria a desfer-se tant del govern com dels propietaris.» — Errico Malatesta
«Per què passa gana el poble? Perquè els governants es mengen els diners en impostos. Per això el poble passa gana. Per què es rebel·la el poble? Perquè els governants hi interfereixen massa. Per això es rebel·la. Per què dona tan poca importància a la mort? Perquè els governants exigeixen massa de la vida. Per això el poble es pren la mort a la lleugera. Quan es té ben poc per viure, se sap que no convé valorar massa la vida.» — Lao Tzu, Tao Te Ching, cap. 75, trad. de Gia-Fu Feng i Jane English
«Per aquesta raó, qui desitgi la llibertat hauria d'entendre aquests fets vitals: 1. Tot home que posa diners en mans d'un “govern” (com l'anomenen) posa en les seves mans una espasa que serà utilitzada contra ell per extorquir-li encara més diners i també per sotmetre'l a la seva voluntat arbitrària. 2. Els qui primer li prenen els diners sense el seu consentiment els faran servir per robar-lo i esclavitzar-lo encara més si en el futur gosa resistir-se a les seves exigències.» — Lysander Spooner, No Treason
«Podem concloure sense por que la fórmula revolucionària no pot ser la legislació directa, ni el govern directe, ni el govern simplificat, sinó l'absència de govern. Ni monarquia, ni aristocràcia, ni tan sols la mateixa democràcia, en la mesura que pugui implicar qualsevol mena de govern, encara que actuï en nom del poble i es faci dir poble. Cap autoritat, cap govern, ni tan sols popular: aquesta és la Revolució. La legislació directa, el govern directe i el govern simplificat són velles mentides que intenten rejovenir en va. Governar el poble, directament o indirectament, de manera simple o complexa, sempre serà estafar-lo. Sempre és un home que dona ordres a un altre home, la ficció que posa fi a la llibertat; la força bruta que talla les qüestions en lloc de la justícia, l'única que les pot respondre; l'ambició obstinada que fa servir la devoció i la credulitat com a esglaons…» — Pierre-Joseph Proudhon, The General Idea of the Revolution in the Nineteenth Century (1851)
«Encara que l'absència de govern signifiqués realment anarquia en el sentit negatiu de desordre —cosa que és molt lluny de ser certa—, ni tan sols aleshores cap desordre anàrquic no podria ser pitjor que la situació a què el govern ha dut la humanitat.» — Leo Tolstoy, Patriotism and Government
«Què és això que anomenem govern? És res més que violència organitzada? La llei t'ordena obeir i, si no obeeixes, t'hi obligarà per la força: tots els governs, tota llei i tota autoritat descansen en darrer terme sobre la força i la violència, sobre el càstig o la por al càstig.» — Alexander Berkman
«L'Estat anomena llei la seva pròpia violència, però crim la de l'individu.» — Max Stirner, The Unique and Its Own
«Abans el crim era tan solitari com un crit de protesta; ara és tan universal com la ciència. Ahir el jutjaven; avui determina la llei.» — Albert Camus, The Rebel
«No qüestiones el dret del govern de matar, confiscar i empresonar. Si un particular fos culpable de les coses que el govern fa contínuament, l'anomenaries assassí, lladre i pocavergonya. Però mentre la violència comesa sigui “legal”, l'aproves i t'hi sotmets. Per tant, no és realment la violència el que rebutges, sinó que la gent faci servir la violència “il·legalment”.» — Alexander Berkman
«És prohibit matar; per això tots els assassins són castigats, llevat que matin en gran nombre i al so de trompetes.» — Voltaire
«Ser GOVERNAT és ser observat, inspeccionat, espiat, dirigit, sotmès a lleis, numerat, regulat, inscrit, adoctrinat, sermonejat, controlat, comprovat, estimat, valorat, censurat i manat per criatures que no tenen ni el dret, ni la saviesa, ni la virtut de fer-ho. Ser GOVERNAT és que en cada operació, en cada transacció, et prenguin nota, t'inscriguin, et comptin, et gravin amb impostos, et segellin, et mesurin, et numerin, t'avaluïn, et concedeixin llicències, t'autoritzin, t'adverteixin, t'impedeixin actuar, et prohibeixin coses, et reformin, et corregeixin i et castiguin. És, amb el pretext de la utilitat pública i en nom de l'interès general, ser sotmè[s] a contribucions, disciplinat, esquilat, explotat, monopolitzat, extorquit, espremut, enganyat i robat; i després, davant la més petita resistència, la primera paraula de protesta, ser reprimit, multat, difamat, assetjat, perseguit, maltractat, apallissat, desarmat, lligat, escanyat, empresonat, jutjat, condemnat, afusellat, deportat, sacrificat, venut i traït; i, per acabar-ho d'adobar, ser objecte de burla, ridiculitzat, escarnit, ultratjat i deshonrat. Això és el govern; aquesta és la seva justícia; aquesta és la seva moral.» — Pierre-Joseph Proudhon
«El govern és la institució més perillosa que coneix l'home. Al llarg de la història ha violat els drets dels homes més del que podria fer-ho qualsevol individu o grup d'individus: ha matat persones, les ha esclavitzades, les ha enviades a treballs forçats i a camps de concentració, i habitualment els ha robat i saquejat els fruits del treball que havien fet. A diferència dels delinqüents individuals, el govern té el poder d'arrestar i jutjar; a diferència d'ells, pot envoltar una persona i abastar-la del tot, dominant tots els aspectes de la seva vida, de manera que l'única sortida que li queda és marxar del país (i als països totalitaris fins i tot això és prohibit).» — John Hospers
Equilibri de poder
«Només soc veritablement lliure quan tots els éssers humans, homes i dones, són igualment lliures. La llibertat dels altres homes, lluny de negar o limitar la meva, n'és, al contrari, la premissa necessària i la confirmació.» — Mikhail Bakunin ๖
«L'argument a favor de la llibertat no és un argument contra l'organització, que és una de les eines més poderoses de què pot disposar la raó humana, sinó contra tota organització exclusiva, privilegiada i monopolística, contra l'ús de la coacció per impedir que altres ho facin millor.» — Friedrich August von Hayek
«La descentralització implica autonomia: la capacitat d'actuar lliurement per iniciativa pròpia. L'autonomia es pot donar a qualsevol escala: una sola persona, un barri, un moviment, tota una regió. Per ser lliure, necessites controlar el teu entorn immediat i els detalls de la vida quotidiana; com més autosuficient siguis, més segura serà la teva autonomia. Això no vol dir necessàriament satisfer totes les necessitats independentment; també pot voler dir una mena d'interdependència que et doni capacitat de pressió sobre les persones de qui depens. Cap institució no hauria de poder monopolitzar l'accés als recursos ni a les relacions socials. Una societat que promou l'autonomia necessita allò que un enginyer anomenaria redundància: una àmplia gamma d'opcions i possibilitats en tots els aspectes de la vida.» — CrimethInc., From Democracy to Freedom
«L'augment del poder d'una organització administrativa en creixement va acompanyat de la disminució del poder de la resta de la societat per resistir el seu creixement i control posteriors.» — Herbert Spencer, The Man Versus the State
«La sinergia produïda quan la xarxa comparteix coneixements és, en tots dos sentits de la paraula, una propietat de la xarxa. Això ha tingut implicacions revolucionàries per a l'equilibri de poder entre les xarxes i les jerarquies i ha donat als individus i als grups petits un poder gairebé inimaginable davant les grans organitzacions. En una jerarquia, totes les comunicacions entre membres o entre nodes locals han de passar per un nombre limitat de nodes centrals. Les úniques comunicacions que poden passar d'un membre o node local a un altre són les que compleixen els criteris de difusió establerts pels qui controlen els nodes centrals. Només uns pocs nodes d'una jerarquia tenen capacitat de transmetre; d'aquí l'expressió “d'un a molts” per descriure'n la topologia. En una xarxa distribuïda, en canvi, cada node té capacitat de transmetre i dos nodes qualssevol poden comunicar-se directament sense passar per un node central ni obtenir el permís de qui el controla. En lloc que els membres es limitin a triar qui controla els nodes centrals, “[a]lgú fa una proposta i tothom qui vulgui sumar-s'hi ho pot fer. L'abast de l'acció dependrà del grau d'acceptació de la proposta”. La democràcia majoritària és un “sistema d'escassetat” en què el poder de decisió és rival: “el col·lectiu ha de triar entre una cosa o l'altra, entre un filtre i un altre, entre un representant i un altre”. En una xarxa distribuïda, en canvi, el poder de decisió no és rival. La decisió de cada individu només l'afecta a ell mateix i no impedeix que altres facin el mateix. “Encara que la majoria no tan sols discrepi d'una proposta, sinó que actuï contra ella, no podrà impedir que la proposta es dugui a terme”.» — Kevin Carson, The Desktop Regulatory State
«Hi ha una correlació inversa entre tots dos: la força de l'un és la feblesa de l'altre. Si volem enfortir la societat, hem d'afeblir l'Estat. Els totalitaris de tota mena ho saben; per això busquen invariablement destruir les institucions socials que no poden dominar.» — Colin Ward, The State and Society
«Hi ha asimetries clau que donen avantatges enormes als adversaris de l'Estat. Sí, els estats tenen capacitats de vigilància poderoses, però aquestes capacitats es dirigeixen de manera centralitzada i jeràrquica, i només s'hi pot accedir a través de grups d'operadors relativament petits i fins a cert punt identificables. I intenten buscar i vigilar el que equival a agulles del color de la palla en un paller de set mil milions d'éssers humans. Els moviments de resistència connectats en xarxa d'arreu del món són aquestes agulles. A l'agulla li és molt més fàcil veure i identificar l'home de la forca que a l'home de la forca veure i identificar l'agulla. Hi ha moltes més agulles que homes amb forques. I les agulles tenen accés al seu propi conjunt d'eines: eines barates, fàcils d'utilitzar i a l'abast de gairebé tothom (inclosos aquells operadors!) que en qualsevol moment i per qualsevol motiu decideixi convertir-se en una agulla.» — Thomas Knapp, citat per Kevin Carson
«Com a primer pas per assolir els seus objectius, els partidaris de la descentralització promouen la dispersió de la producció. Per tant, afavoreixen la llar productiva, on amb eines i màquines modernes de petita escala es pot produir tot, o una gran part, del que la família necessita per cobrir les seves necessitats bàsiques.» — Mildred Loomis
«La realitat és que la Terra ja no pot suportar aquest atac. Ja no podem permetre que això continuï quan contamina l'aire, contamina l'aigua, contamina els nostres aliments. [...] La Terra ens dona la vida, no el govern dels Estats Units. La Terra ens dona la vida, no el govern de les multinacionals. La Terra ens dona la vida, necessitem la Terra. Hem de tenir-la, si no, la nostra vida s'acabarà. Per això hem de resistir el que fan.» — John Trudell, «Take Back the Earth», discurs del Dia d'Acció de Gràcies (1980)
«Si agafessis el revolucionari més fervent i li donessis el poder absolut, al cap d'un any seria pitjor que el mateix tsar.» — Mikhail Bakunin
«Sens dubte, així és com comença l'“Estat” a la Terra. Crec que ja ha quedat descartada la fantasia que veu l'origen de l'Estat en algun “contracte”. L'home que pot manar, que és “amo” per naturalesa, que es presenta amb violència en els actes i en els gestos: què té a veure un home així amb fer contractes? No podem negociar amb éssers d'aquesta mena.» — Friedrich Nietzsche, The Genealogy of Morals
«[…] la criminalitat de l'Estat no és cap novetat ni cap cosa sorprenent. Va començar quan el primer grup d'homes depredadors es va aplegar i va formar l'Estat, i continuarà mentre l'Estat existeixi al món, perquè l'Estat és fonamentalment una institució antisocial, fonamentalment criminal. La idea que l'Estat es va originar per servir cap finalitat social és completament contrària a la història. Es va originar en la conquesta i la confiscació, és a dir, en el crim. Es va originar amb la finalitat de mantenir la divisió de la societat entre una classe propietària i explotadora i una classe dependent sense propietat, és a dir, amb una finalitat criminal.» — Albert Jay Nock, «The Criminality of the State» (1939)
«De fet, com veurem, els primers estats sovint no aconseguien retenir la seva població; eren excepcionalment fràgils des del punt de vista epidemiològic, ecològic i polític, i propensos a l'ensorrament o la fragmentació. Si, tanmateix, l'Estat sovint es desfeia, no era perquè hagués deixat d'exercir tots els poders coercitius que podia reunir. Les proves de l'ús extensiu del treball no lliure —captius de guerra, servitud per deutes, esclavitud als temples, mercats d'esclaus, reassentaments forçats en colònies de treball, treball penitenciari i esclavitud comunitària (com la dels ilotes d'Esparta)— són aclaparadores.» — James C. Scott, Against the Grain: A Deep History of the Earliest States (2017)
«El poder sempre creixent d'una burocràcia política sense ànima, que supervisa i protegeix la vida de l'home del bressol a la tomba, posa cada cop més obstacles a la cooperació entre els éssers humans. Un sistema que, en cada acte de la seva existència, sacrifica el benestar de grans sectors del poble, de nacions senceres, a la cobdícia egoista de poder i als interessos econòmics de petites minories ha de dissoldre necessàriament els vincles socials i conduir a una guerra constant de tots contra tots. Aquest sistema no ha fet sinó obrir el camí a la gran reacció intel·lectual i social que avui s'expressa en el feixisme modern i la idea de l'Estat totalitari, molt més enllà de l'obsessió pel poder de la monarquia absoluta dels segles passats, i que busca sotmetre totes les esferes de l'activitat humana al control de l'Estat. “Tot per a l'Estat; tot a través de l'Estat; res sense l'Estat!” es va convertir en el leitmotiv d'una nova teologia política que té els seus diversos sistemes de teologia eclesiàstica. Déu ho és tot i l'home no és res; així, per a aquest credo polític modern, l'Estat ho és tot i el ciutadà no és res. I de la mateixa manera que les paraules “voluntat de Déu” es feien servir per justificar la voluntat de castes privilegiades, avui darrere la voluntat de l'Estat només s'hi amaguen els interessos egoistes dels qui se senten cridats a interpretar aquesta voluntat a la seva manera i imposar-la al poble.» — Rudolf Rocker
Ordre espontani
«La llibertat no és filla de l'ordre, sinó mare seva.» — Pierre-Joseph Proudhon
«Si vols ser un gran dirigent, has d'aprendre a seguir el Tao. Deixa d'intentar controlar. Abandona els plans i els conceptes fixos, i el món es governarà tot sol. Com més lleis i restriccions hi ha, més pobra es torna la gent. Com més armes tens, menys segura estarà la gent. Com més subvencions tens, menys autosuficient serà la gent. Com més normes i regulacions hi ha, més lladres i bandolers. Per això el Mestre diu: deixo anar la llei i la gent es torna honesta. Deixo anar l'economia i la gent prospera. Deixo anar la religió i la gent troba serenitat. Deixo anar tot desig del bé comú i el bé esdevé tan comú com l'herba.» — Lao Tzu, Tao Te Ching, cap. 57
«El principi fonamental segons el qual, a l'hora d'organitzar els nostres afers, hauríem d'aprofitar tant com puguem les forces espontànies de la societat i recórrer tan poc com puguem a la coacció admet una varietat infinita d'aplicacions.» — Friedrich Hayek, The Road to Serfdom
«Si podem convenir que el problema econòmic de la societat consisteix principalment a adaptar-se ràpidament als canvis de les circumstàncies particulars de temps i lloc, sembla que les decisions últimes s'han de deixar a les persones que coneixen aquestes circumstàncies, que tenen coneixement directe dels canvis rellevants i dels recursos disponibles immediatament per afrontar-los.» — Friedrich A. Hayek, The Use of Knowledge in Society
«Com hem vist, les abstraccions necessàriament simples de les grans institucions burocràtiques mai no poden representar adequadament la complexitat real dels processos naturals o socials. Les categories que fan servir són massa grolleres, massa estàtiques i massa estilitzades per fer justícia al món que pretenen descriure.» — James C. Scott, Seeing Like a State
«Com més intentes controlar la manera com les persones pensen, actuen o interactuen, ja sigui directament per la força o mitjançant mesures més indirectes (amenaces, por o “empentes” a través d'alguna altra forma de manipulació dels incentius), menys adaptable serà el sistema.» — Andrew Kemle
«L'argument tradicional a favor de l'ordre espontani per damunt del disseny centralitzat és que, en condicions de coneixement dispers, només un procés descentralitzat i evolutiu permet descobrir el coneixement rellevant. En altres paraules: un ordre espontani pot “[…] aprofitar coneixements que ningú no posseeix en la seva totalitat”.» — F. A. Hayek, (Law, Legislation and Liberty, volum 1: Rules and Order)
«A una ment ingènua que només pot concebre l'ordre com a producte d'una disposició deliberada pot semblar-li absurd que, en condicions complexes, l'ordre i l'adaptació al desconegut es puguin assolir més eficaçment descentralitzant les decisions i que dividir l'autoritat ampliï realment la possibilitat d'un ordre global. I, tanmateix, la descentralització fa que es tingui en compte més informació.» — Friedrich Hayek
«Una extensa recerca empírica documenta la diversitat de contextos en què els individus resolen per si mateixos problemes relacionats amb recursos d'ús comú, les condicions en què aquestes solucions es mantenen durant períodes llargs i la manera com els arranjaments institucionals més amplis milloren o perjudiquen la capacitat dels individus a escales més petites de resoldre problemes eficientment i de manera sostenible.» — Elinor Ostrom, «Beyond Markets and States: Polycentric Governance of Complex Economic Systems»
«Els ordres espontanis sorgeixen de xarxes d'iguals independents, les accions dels quals generen retroalimentació positiva i negativa que ajuda a orientar els actors futurs quan segueixen els seus propis plans concebuts independentment, i així continua el procés de retroalimentació. Cada persona és un node d'una xarxa i està vinculada als altres per la retroalimentació, mentre que cada node és lliure d'actuar pel seu compte. La retroalimentació que generen minimitza el coneixement que necessita qualsevol persona sobre el sistema en conjunt per sortir-se'n dins seu.» — Gus diZerega, citat per Kevin Carson a The Desktop Regulatory State
«Com a terme sociològic, l'estigmergia fa referència principalment a les formes d'organització en xarxa associades als wikis, els blogs col·lectius i les organitzacions “sense dirigents” configurades com a cèl·lules connectades en xarxa. Quan la col·laboració estigmèrgica s'amplia amb la informàtica i les xarxes digitals, la capacitat de processament augmenta considerablement. L'estigmergia permet la col·laboració a una escala il·limitada entre individus que actuen independentment.
L'estigmergia no és “col·lectivista” en el sentit tradicional que tenia el terme quan qualsevol esforç comú d'una certa escala exigia una gran organització que representés el col·lectiu i una coordinació administrativa dels esforços individuals mitjançant una jerarquia. Però és la realització última del col·lectivisme, perquè elimina el cost de transacció de l'acció concertada de molts individus. També és la màxima expressió de l'individualisme, perquè totes les accions són actes lliures d'individus i el “col·lectiu” és simplement la suma de les accions individuals. Cada individu és lliure de formular qualsevol innovació que consideri convenient, sense necessitat de demanar permís al col·lectiu, i tothom és lliure d'adoptar-la o no. L'estigmergia elimina la necessitat que cap individu quedi lligat a la voluntat del grup i redueix la unitat de govern a l'individu, tot fent realitat plenament l'ideal del consentiment.
L'organització estigmèrgica produeix arquitectures modulars, fetes de peces combinables. Aquestes estructures són pertot arreu perquè l'estructura modular transforma la capacitat d'un sistema d'aprendre, evolucionar i adaptar-se. Un nombre petit de peces es pot reordenar i recombinar per formar un nombre enorme de sistemes complexos. Si es parteix d'un gran nombre d'individus modulars, cadascun capaç d'interactuar amb uns quants altres i d'actuar sobre altres individus segons una gramàtica simple de poques regles, en les circumstàncies adequades els individus modulars poden experimentar una ràpida transició de fase.» — Kevin Carson, The Desktop Regulatory State ๖
«Per entendre com podria existir la societat sense govern, n'hi ha prou de fixar-nos un moment en el que passa realment en la societat actual. Veurem que, de fet, les funcions més importants encara avui es duen a terme fora de la intervenció del govern. També veurem que el govern només intervé per explotar les masses, defensar els privilegiats o, finalment, sancionar, de manera del tot innecessària, tot el que s'ha fet sense la seva ajuda, sovint malgrat ell i contra la seva oposició. Els homes treballen, intercanvien, estudien, viatgen i segueixen les normes corrents de moral o d'higiene que trien; es beneficien dels progressos de la ciència i de l'art i tenen innombrables interessos comuns sense sentir mai la necessitat que algú els digui com han de comportar-se en aquestes qüestions. Al contrari, són justament les coses en què no hi ha intervenció governamental les que prosperen més i generen menys conflictes, perquè s'adapten inconscientment als desitjos de tothom de la manera que resulta més útil i agradable.» — Errico Malatesta
«Amb l'abolició d'aquesta potència negativa que constitueix el govern, la societat esdevindrà allò que pot ser amb les forces i les capacitats del moment. Si hi ha persones instruïdes que volen estendre l'educació, organitzaran escoles i es veuran obligades a fer palpable l'ús i el gaudi que es poden obtenir de l'educació. I si no hi ha persones així, o només n'hi ha unes quantes, un govern no les pot crear. Tot el que pot fer, com de fet fa avui, és apartar aquestes poques persones d'una feina pràctica i fecunda en el camp de l'educació i posar-les a dirigir des de dalt allò que s'ha d'imposar amb l'ajuda d'un sistema policial. Així, de mestres intel·ligents i apassionats en fan simples polítics, paràsits inútils completament absorbits a imposar les seves dèries i mantenir-se en el poder.» — Errico Malatesta
«Sota la maquinària governamental, a l'ombra de les institucions polítiques, lluny de la mirada dels estadistes i els sacerdots, la societat produeix el seu propi organisme, lentament i en silenci; i construeix un ordre nou, expressió de la seva vitalitat i autonomia. . . . Podem concloure sense por que la fórmula revolucionària no pot ser la legislació directa, ni el govern directe, ni el govern simplificat, sinó CAP GOVERN.» — P. J. Proudhon, 1851
«Quan el poder odiat de l'Estat deixi d'obligar els individus, les associacions, les comunes, les regions i els territoris a viure plegats, estaran molt més estretament connectats i formaran una unitat molt més viva, real i poderosa que la que avui se'ls obliga a formar sota el jou igualment opressiu i esgotador de l'Estat.» — Pierre-Joseph Proudhon
«La presa de decisions caòtica afavoreix el reconeixement que la societat pot funcionar espontàniament com una xarxa descentralitzada, admet el conflicte com una força sana a les nostres vides, encoratja una multiplicitat d'espais de decisió presents en tots els moments de la vida, molt més enllà de l'esfera formal i masculina del congrés o el dictat, i permet prendre decisions diferents, fins i tot contradictòries, en punts diferents de la xarxa humana, alhora que afavoreix una consciència col·lectiva perquè tots els qui decideixen puguin aprofitar al màxim la seva intel·ligència i harmonitzar-se en conseqüència. Els éssers humans tenen una capacitat provada per l'evolució d'utilitzar la presa de decisions caòtica a una escala general, i els únics que ho discuteixen són els qui volen infantilitzar permanentment els seus compatriotes per controlar-los monopolitzant les decisions en estructures unitàries.» — Peter Gelderloos, Worshiping Power
«O bé l'Estat per sempre, esclafant la vida individual i local, apoderant-se de tots els camps de l'activitat humana i portant amb ell les seves guerres i les seves lluites internes pel poder, les seves revolucions de palau que només substitueixen un tirà per un altre i, inevitablement, al final d'aquest procés hi ha… la mort! O bé la destrucció dels estats i una vida nova que recomença en milers de centres basada en el principi de la iniciativa viva dels individus i dels grups i en el de l'acord lliure.» — Pyotr Kropotkin
Lliure associació
«Ara bé, has d'admetre una de dues coses: o bé que amb llibertat hi haurà arranjaments socials diferents en societats diferents, alguns comunistes i d'altres tot el contrari, i que inevitablement sorgirà competència entre ells, de manera que els resultats determinaran quin és el millor; o bé que has d'aixafar la competència, instituir el comunisme, negar la llibertat i anar contra el progrés. El que el món necessita, amic meu, no són nous mètodes per instituir coses, sinó abolir les restriccions que limiten les oportunitats.» — Voltairine de Cleyre, «The Individualist and the Communist» ๖
«En reconèixer com un fet la igualtat de drets de tots els seus membres sobre els tresors acumulats en el passat, ja no reconeix una divisió entre explotats i explotadors, governats i governants, dominats i dominadors, i busca establir al seu si una certa compatibilitat harmoniosa, no sotmetent tots els membres a una autoritat que suposadament i de manera fictícia representa la societat, ni intentant establir la uniformitat, sinó animant tothom a desenvolupar la iniciativa lliure, l'acció lliure i la lliure associació. Busca el desenvolupament més complet de la individualitat combinat amb el desenvolupament més alt de l'associació voluntària en tots els seus aspectes, en tots els graus possibles i amb totes les finalitats imaginables; associacions que canvien i es modifiquen contínuament, que porten en elles mateixes els elements de la seva perdurabilitat i adopten constantment formes noves que responen millor a les múltiples aspiracions de tothom.» — Peter Kropotkin
«Així, la paraula Estat s'utilitza sovint per descriure un tipus especial de societat, una col·lectivitat humana particular reunida en un territori determinat [...] També s'utilitza simplement com a sinònim de societat. I a causa d'aquests significats atribuïts a la paraula Estat, els adversaris creuen, o més aviat fingeixen creure, que els anarquistes volen abolir tots els vincles socials, tota feina col·lectiva i condemnar tots els homes a viure aïllats [...] Per aquestes raons creiem que seria millor fer servir tan poc com fos possible expressions com abolició de l'Estat i substituir-les pel terme més clar i concret abolició del govern.» — Errico Malatesta
«La llibertat no és una capsa dins la qual s'hagi de fer entrar les persones. La llibertat és un espai on les persones poden viure. No et diu com viuran. Només diu, eternament, que podem fer-ho.» — Karl Hess
«L'individu és la veritable realitat de la vida. Un cosmos en si mateix, no existeix per a l'Estat ni per a aquella abstracció anomenada “societat” o “nació”, que no és més que un conjunt d'individus.» — Emma Goldman, «The Place of the Individual in Society» (1940)
«Em pertanyo a mi mateix o pertanyo a una altra persona, o a una altra cosa? Les meves obligacions socials són envers els nombrosos grups informals i superposats als quals m'uneixo per voluntat pròpia i dels quals puc retirar-me si vull, o envers una entitat a la qual no m'he unit…?» — Colin Ward, The State and Society
«La llibertat que volem, per a nosaltres i per als altres, no és una llibertat metafísica absoluta i abstracta que, a la pràctica, es tradueix inevitablement en l'opressió dels febles, sinó una llibertat real, una llibertat possible, que és la comunitat conscient d'interessos, la solidaritat voluntària.» — Errico Malatesta
«Així doncs, passar lliurement i amb facilitat d'una varietat de comunisme a una altra, d'aquí a qualsevol varietat d'individualisme i així successivament seria la cosa més òbvia i elemental en una societat realment lliure; i si algun grup intentés impedir-ho i fer predominar un sistema, seria combatut amb tanta duresa com els revolucionaris combaten el sistema actual.» — Max Nettlau
«La teoria del mutualisme sosté que els interessos de la societat en conjunt es defensen millor pels mateixos mitjans que més afavoreixen els interessos de l'individu: llibertat de restriccions mentre l'activitat individual no envaeixi l'esfera dels altres; eliminació de tots els factors que limiten artificialment les oportunitats de l'ésser humà; organització voluntària de la societat en associacions, a mesura que se'n presenti la necessitat, per dur a terme activitats que excedeixen la capacitat d'una sola persona; en resum, creació voluntària i intercanvi mutu de béns en condicions que excloguin els privilegis especials i els monopolis protegits per l'Estat.» — Clarence Lee Swartz, What Is Mutualism?
«El llibertarisme no es pot imposar des de dalt. El fracàs a l'hora d'imposar el llibertarisme és, de fet, una mesura de l'èxit del llibertarisme.» — Samuel E. Konkin III
«Després d'haver provat tota mena de governs i d'haver intentat resoldre el problema insoluble de tenir un govern “que pogués obligar l'individu a obeir sense deixar d'estar ell mateix obligat a obeir la col·lectivitat”, la humanitat ara intenta alliberar-se de les cadenes de qualsevol govern i respondre a les seves necessitats d'organització mitjançant l'entesa lliure entre individus que persegueixen els mateixos objectius comuns.» — Pyotr Kropotkin
Ajuda mútua
«L'amistat no pot créixer fins a engolir el planeta. L'amistat continua sent sempre petita, personal, íntima, deliberada, voluntària i descentralitzada. Això és una virtut, no un defecte. L'amistat et permet associar-te amb altres persones i separar-te'n quan vulguis, mantenint sempre la teva individualitat, el refugi del teu espai mental i la claredat de saber qui ets i què necessites. Els dictats de la societat anònima més àmplia i del suposat bé comú no t'han d'enterbolir la ment quan fas amistats en lloc de construir comunitats.» — Against Community Building, Towards Friendship ๖
«És evident que seria del tot contrari a tot el que sabem de la natura que els homes fossin una excepció a una regla tan general: que una criatura tan indefensa com l'home en els seus orígens hagués trobat la protecció i el camí cap al progrés no en el suport mutu, com els altres animals, sinó en una competència temerària pels avantatges personals, sense tenir en compte els interessos de l'espècie. A una ment acostumada a la idea de la unitat de la natura, aquesta proposició li sembla completament indefensable. I, tanmateix, per improbable i poc filosòfica que sigui, mai no li han faltat partidaris. Sempre hi ha hagut autors amb una visió pessimista de la humanitat. La coneixien, de manera més o menys superficial, per la seva limitada experiència; de la història només coneixien el que n'explicaven els cronistes, sempre pendents de les guerres, la crueltat i l'opressió, i ben poca cosa més; i van concloure que la humanitat no és sinó una agregació dispersa d'éssers sempre disposats a lluitar els uns contra els altres, i que només la intervenció d'alguna autoritat els ho impedeix.» — Pyotr Kropotkin, Mutual Aid: A Factor of Evolution
«Ho sento, però no vull ser emperador. No és la meva feina. No vull governar ni conquerir ningú. Voldria ajudar tothom, si és possible: jueus, gentils, negres, blancs. Tots volem ajudar-nos mútuament. Els éssers humans som així. Volem viure de la felicitat dels altres, no de la seva desgràcia.» — Charlie Chaplin, discurs final de The Great Dictator (1940)
«La solidaritat és, en alguns sentits, el contrari de la caritat. La caritat és una manera de prestar ajuda que reforça la relació jeràrquica entre grups. Quan les persones riques donen diners a la caritat, fan que les pobres depenguin encara més dels rics. En canvi, quan les persones pobres s'organitzen per compartir recursos com a iguals, actuen per solidaritat.» — Life Without Law
«La solidaritat és, doncs, el mitjà pel qual podem aconseguir i assegurar la nostra pròpia llibertat. Acordem treballar plegats per no haver de treballar per a un altre. Compartint entre nosaltres ampliem les nostres opcions per poder gaudir de més, no de menys. L'ajuda mútua respon al meu interès propi: és a dir, entenc que em convé arribar a acords amb altres persones basats en el respecte mutu i la igualtat social; perquè si domino algú, això vol dir que existeixen les condicions que permeten la dominació i, per tant, amb tota probabilitat també acabaré sent dominat.» — An Anarchist FAQ
«Abans que els nostres germans blancs vinguessin a civilitzar-nos, no teníem presons. Per això no teníem delinqüents. No teníem panys ni claus, i per tant no teníem lladres. Si un home era tan pobre que no tenia cavall, tipi ni manta, algú li donava aquestes coses. Érem massa poc civilitzats per atribuir gaire valor a les possessions personals. Volíem tenir coses només per poder-les regalar. No teníem diners i, per tant, el valor d'un home no es podia mesurar amb diners.» — John Fire Lame Deer, Lame Deer, Seeker of Visions
«Quins resultats meravellosos ha assolit aquesta força singular de la individualitat humana quan s'ha enfortit gràcies a la cooperació amb altres individualitats … la cooperació —en oposició a les lluites i els conflictes fratricides— ha contribuït a la supervivència i l'evolució de l'espècie … només l'ajuda mútua i la cooperació voluntària … poden crear les bases d'una vida lliure, individual i associativa.» — Emma Goldman, Red Emma Speaks, p. 118
«La propietat dels treballadors i les cooperatives de consum formen part del mercat; les associacions d'ajuda mútua i les clíniques gratuïtes formen part del mercat; també en formen part els sindicats voluntaris, les comunes consensuades i innombrables alternatives més a l'statu quo capitalista.» — Charles Johnson, Markets Not Capitalism
«Participar en l'ajuda mútua i l'acció directa aporta la solidaritat que refà les societats atomitzades per les estructures estatals.» — Joseph Parampathu, Creative Destruction: Rethinking Failure after the State (2021)
«L'agorisme vertical inclouria participar en xarxes d'intercanvi comunitari i crear-ne, practicar l'agricultura urbana, cultivar horts als patis, anar als mercats de pagesos, donar suport a alternatives a la policia i a tecnologies descentralitzades entre iguals. Tot i que aquests passos verticals podrien implicar l'ús de la moneda estatal (i, per tant, no serien del tot contraeconòmics), continuen sent importants per qüestionar la dependència de l'Estat i de les classes empresarials. Altres passos verticals potser no impliquen directament un intercanvi monetari, però també actuen contra la dependència. Això podria incloure el suport moral i la promoció de tecnologies que alteren l'statu quo i afavoreixen relacions més fortes entre els membres de la comunitat.» — Derrick Broze, Vertical and Horizontal Agorism
«D'aquesta manera es desenvoluparien “comunes independents per a les agrupacions territorials i grans federacions de sindicats per a les agrupacions segons les funcions socials; totes dues entrellaçades i ajudant-se mútuament a satisfer les necessitats de la societat”. S'hi afegirien les “agrupacions per afinitats personals: agrupacions incomptables, infinitament diverses, duradores o efímeres, que sorgirien segons les necessitats del moment per a totes les finalitats possibles”. Aquestes “tres menes d'agrupacions” assegurarien “la satisfacció de totes les necessitats socials: consum, producció i intercanvi, comunicacions, higiene, educació, protecció mútua davant les agressions, ajuda mútua, defensa territorial; i finalment la satisfacció de les necessitats científiques, artístiques, d'alfabetització i de lleure”.» — Pyotr Kropotkin
«La criminalització de la pobresa mitjançant l'assetjament policial i les ordenances municipals perjudica els esforços per ajudar les persones desplaçades i pobres que lluiten cada dia per refer-se. Per promoure encara més la igualtat a la nostra societat, continuarem compartint aliments a les nostres comunitats i construint solidaritat amb les persones sense llar i altres organitzacions que busquen un futur millor.» — Food Not Bombs
No-violència
«Donar esperança als molts oprimits i por als pocs opressors: aquesta és la nostra feina; si fem la primera cosa i donem esperança als molts, els pocs s'hauran d'espantar de la seva esperança. Fora d'això, no volem fer-los por; no volem venjança per als pobres, sinó felicitat; en realitat, quina venjança podria compensar tots els milers d'anys de sofriment dels pobres?» — William Morris ๖
«L'acció no-violenta com a mètode és compatible amb l'objectiu d'una societat no-violenta. Fer servir mètodes que reflecteixen l'objectiu s'anomena prefiguració: els mètodes prefiguren, és a dir, anticipen o reprodueixen per endavant l'objectiu. La prefiguració proporciona pràctica i experiència en allò que es busca. Ajuda a crear una part de l'objectiu, fins i tot si una campanya fracassa. I ajuda a mantenir els esforços en la direcció adequada. Si l'objectiu és una societat sense violència organitzada, l'acció no-violenta ofereix tots aquests avantatges prefiguratius. Permet experimentar com és viure sense recórrer a la violència; redueix la violència immediata aquí i ara, fins i tot quan les campanyes fracassen; i assegura que els esforços avancin en una direcció no-violenta.» — How Nonviolence is Misrepresented
«La violència (la força física) emprada per perjudicar algú, que és la forma més brutal que pot adoptar la lluita entre els homes, és profundament corruptora. Per la seva mateixa naturalesa tendeix a ofegar els millors sentiments humans i a desenvolupar totes les qualitats antisocials: la ferocitat, l'odi, la venjança, l'esperit de dominació i de tirania, el menyspreu pels febles i el servilisme envers els forts. I aquesta tendència perjudicial apareix també quan s'utilitza la violència per a una bona finalitat. […] Els anarquistes que es rebel·len contra tota mena d'opressió i lluiten per la llibertat plena de cadascú, i que per això haurien de sentir una repulsió instintiva per qualsevol acte de violència que deixi de ser mera resistència a l'opressió i esdevingui opressiu al seu torn, també poden caure en l'abisme de la força bruta. […]» — Errico Malatesta, Violence as a Social Factor (1895)
«Tolerar sentiments ferotges i contraris a la humanitat i elevar-los a la categoria de principi com a tàctica d'un moviment… és alhora malvat i contrarevolucionari.» — Errico Malatesta
«Segons un estudi de la Universitat de Carolina del Sud, la violència als Estats Units va augmentar un 42 per cent durant la guerra del Vietnam. No és gens sorprenent. Els nostres dirigents actuen al marge de la llei; per què no ho hauríem de fer nosaltres? Si el govern amenaça altres països amb la bomba, per què no ens hauríem d'amenaçar els uns als altres amb pistoles? Si els nostres dirigents violen el planeta, per què no ho haurien de fer els nostres veïns? Els nostres dirigents creen un clima de por i violència. Per què semblen sorpresos quan els nord-americans es maten, es roben i es mutilen entre ells?» — Philip Berrigan, Fighting the Lamb’s War: Skirmishes with the American Empire (1996)
«L'Estat es manté unit pel poder policial, enfront de la ciutadania. L'Estat, concebut en la violència i sostingut per la violència, mai no assolirà una pau veritable.» — Philip Berrigan, Fighting the Lamb’s War: Skirmishes with the American Empire (1996)
«Històricament, les coses més terribles —la guerra, el genocidi i l'esclavitud— no han resultat de la desobediència, sinó de l'obediència.» — Howard Zinn, Declarations of Independence: Cross-Examining American Ideology
«Els crims més grans del món no els cometen les persones que trenquen les regles, sinó les que les segueixen. Són les persones que obeeixen ordres les que llancen bombes i massacren pobles.» — Banksy, Wall and Piece
«Decideix no servir més i quedaràs alliberat de seguida. No et demano que posis les mans damunt del tirà per fer-lo caure, sinó simplement que deixis de sostenir-lo; aleshores el veuràs caure pel seu propi pes i trencar-se a trossos, com un gran Colós al qual han retirat el pedestal.» — Étienne de La Boétie, Discourse on Voluntary Servitude
«La capacitat del govern d'utilitzar la violència supera de molt la dels rebels. De fet, la rebel·lió violenta sovint enforteix règims opressius que poden afirmar de manera plausible que la violència rebel fa necessària la repressió. L'avantatge comparatiu del govern rau en l'acció violenta. L'avantatge comparatiu del poble, en canvi, rau en la seva capacitat de retirar una cooperació sense la qual és gairebé impossible que el govern perduri. Penseu en com poden ser de letals per a un govern les vagues fiscals, els boicots, les vagues generals i la negativa generalitzada a obeir la llei. Tot i que aquestes tàctiques no són violentes, el seu ús universal i inflexible hauria d'aterrir qualsevol govern. La no-violència té altres avantatges. Com que sembla menys perillosa i radical que la violència, li és més fàcil … obtenir un ampli suport popular. Els costos de participar-hi són més baixos i, per tant, és més probable que s'hi sumi més gent. Persones que tradicionalment no participen en combats, com infants, dones i gent gran, poden participar eficaçment en una lluita no-violenta. És més probable que aquesta converteixi els adversaris i provoqui desacords interns dins la classe governant. En general, produeix moltes menys víctimes i pèrdues materials que la violència. I com que és més descentralitzada que l'acció violenta, és menys probable que, si té èxit, doni lloc a un Estat encara més opressiu.» — Bryan Caplan, «The Literature of Nonviolent Resistance and Civilian-Based Defense»
«El govern assegura al poble que està en perill per la invasió d'una altra nació o pels enemics que té a dins, i que l'única manera d'escapar d'aquest perill és que el poble obeeixi servilment el govern. Això es veu amb més claredat durant les revolucions i les dictadures, però passa sempre i a tot arreu on existeix el poder governamental. Tots els governs expliquen la seva existència i justifiquen els seus actes de violència amb l'argument que, si no existissin, la situació seria molt pitjor. Després de convèncer el poble que està en perill, el govern el sotmet al seu control i, en aquest estat, l'obliga a atacar una altra nació. D'aquesta manera, als ulls del poble queda confirmada l'afirmació del govern sobre el perill d'un atac d'altres nacions.» — Leo Tolstoy, Christianity and Patriotism (1895)
«Quan acabes havent de fer servir la violència, jugues al joc del sistema. L'establishment et provocarà —t'estirarà la barba, et donarà copets a la cara— perquè lluitis. Perquè un cop t'ha portat a la violència, ja sap com tractar-te. L'única cosa que no sap com afrontar és la no-violència i l'humor.» — John Lennon
«No podem ni volem emprar la violència, excepte per defensar-nos nosaltres i els altres de l'opressió.» — Errico Malatesta
«Així doncs, construïm xarxes de defensa comunitària en lloc d'exèrcits. Construïm confiança en lloc de poder. Unim el joc joiós i la revolta desafiadora. Mostrem l'amor mitjançant la solidaritat i traïm les nostres identitats col·lectives i les lleialtats geogràfiques amb actes irreverents de curiositat, esforç i amistat audaços. Construïm xarxes vives, no grupets tancats. I fins i tot quan ens sentim sols, formem part d'un teixit de radicalisme. Amb les nostres accions i els nostres pensaments, amb la resistència gran i petita, construïm una cosa molt especial. Per això, encara que el dolor i les lluites que afrontes són mortalment reals, també ho són els nostres vincles. Per molt que ho intentin, mai no podran matar l'anarquisme. Així que podem agafar coratge, fins i tot quan l'esperança cada cop costa més. No estàs sol.» — Stigmergic Parity and Revolt
Acció directa
«La gent pregunta: quin sentit té el nostre petit esforç? No veu que hem de posar un maó cada vegada, fer un pas cada vegada. Una pedra petita llançada a un estany provoca ones que s'estenen en totes direccions. Cadascun dels nostres pensaments, paraules i actes és així. Ningú no té dret a asseure's i perdre l'esperança. Hi ha massa feina per fer.» — Dorothy Day ๖
«No dubtis mai que un grup petit de ciutadans reflexius i compromesos pot canviar el món; de fet, és l'única cosa que l'ha canviat mai.» — Margaret Mead
«El món canvia pel teu exemple, no per la teva opinió.» — Paulo Coelho
«Existeixen lleis injustes; ens conformarem a obeir-les, intentarem modificar-les i les obeirem fins que ho aconseguim, o les infringirem de seguida? En general, sota un govern com aquest, els homes pensen que han d'esperar fins que hagin convençut la majoria perquè les canviï. Creuen que, si es resistissin, el remei seria pitjor que el mal. Però és culpa del mateix govern que el remei sigui pitjor que el mal. Ell ho empitjora. Per què no s'anticipa més a les reformes i les facilita? Per què no aprecia la seva minoria assenyada? Per què protesta i es resisteix abans de rebre cap dany? Per què no anima els ciutadans a estar alerta, assenyalar-li els errors i actuar millor del que ell voldria?» — Henry David Thoreau, Civil Disobedience
«La desobediència, als ulls de qualsevol persona que hagi llegit història, és la virtut original de l'ésser humà. El progrés s'ha fet per mitjà de la desobediència, de la desobediència i la rebel·lió.» — Oscar Wilde, The Soul of Man under Socialism
«Han d'aprendre que el seu poder no rau en el pes dels seus vots, sinó en la capacitat d'aturar la producció.» — Voltairine de Cleyre, Direct Action
«La funció principal de les burocràcies sindicals, sota el nou ordre, era reprimir les accions espontànies dels afiliats, reprimir l'acció directa al lloc de treball i limitar l'acció obrera a les vagues declarades d'acord amb les normes de la NLRB.» — Kevin Carson
«L'agorisme defensa la retirada gradual del suport a l'Estat mitjançant allò que Konkin va descriure com a “desobediència civil rendible”. Segons l'agorisme, privar l'Estat dels ingressos i de la raó de ser traslladant aquestes responsabilitats a institucions descentralitzades és la manera més viable d'assolir mercats lliures.» — «Agorism», Encyclopedia, descripció de l'estratègia de Konkin
«Escric per endavant aquesta declaració preliminar de les meves raons per no pagar impostos, ja que la vostra oficina m'ha informat fa poc que m'empresonarien per la meva negativa constant a pagar-ne. Quan m'arrestin us donaré l'informe correcte dels meus ingressos fins a la data de 1948. La meva convicció sobre la iniquitat del govern, que existeix principalment per fer la guerra, ha quedat expressada durant els últims sis anys en les declaracions que he presentat al vostre departament en negar-me a pagar cap impost, i també en articles de The Catholic Worker.» — Ammon Hennacy
«Si mil homes no paguessin els impostos aquest any, això no seria una mesura violenta ni sagnant, com sí que ho seria pagar-los i permetre així que l'Estat exercís la violència i vessés sang innocent. Aquesta és, de fet, la definició d'una revolució pacífica, si és que una cosa així és possible. Si el recaptador d'impostos, o qualsevol altre funcionari públic, em pregunta, com un ja ho ha fet: “Però què he de fer?”, la meva resposta és: “Si realment vols fer alguna cosa, dimiteix”. Quan el súbdit ha refusat la lleialtat i el funcionari ha renunciat al càrrec, la revolució s'ha consumat. Però fins i tot suposant que corri la sang, no es vessa també una mena de sang quan es fereix la consciència? Per aquesta ferida s'escapen la veritable humanitat i la immortalitat d'un home, i sagna fins a una mort eterna. Ara veig córrer aquesta sang.» — Henry David Thoreau, Civil Disobedience
«Si no és accessible als pobres, no és ni radical ni revolucionari.» — Anònim
«Pots imaginar esclaus d'una plantació asseguts votant qui serà el seu amo i gastant les energies en campanyes i candidats quan podrien estar camí del “ferrocarril subterrani”? Sens dubte, triarien l'alternativa contraeconòmica; sens dubte, el doctor Rothbard els animaria a fer-ho i a no deixar-se seduir per la idea de continuar a la plantació fins que guanyés les eleccions el Partit dels Amos Esclavistes Abolicionistes.» — SEK III
«No et deixis enganyar mai pensant que els rics et permetran votar per prendre'ls la riquesa.» — Lucy Parsons
«Cap gran idea, als seus inicis, no pot estar mai dins la llei. Com hi podria estar? La llei és immòbil. La llei és fixa. La llei és una roda de carro que ens lliga a tots sense tenir en compte les condicions, el lloc ni el temps.» — Emma Goldman, 1917
«El canvi més important que hem de fer és passar del consum a la producció, encara que sigui a petita escala, als nostres propis horts. Si només el deu per cent de nosaltres ho fem, n'hi haurà prou per a tothom. D'aquí la inutilitat dels revolucionaris que no tenen horts, que depenen del mateix sistema que ataquen i que produeixen paraules i bales, no aliments i habitatges.» — Bill Mollison
La finestra d'oportunitat
«Mai no canvies les coses lluitant contra la realitat existent. Per canviar una cosa, construeix un model nou que faci obsolet el model existent.» — Buckminster Fuller ๖
«L'Estat no és una cosa que es pugui destruir amb una revolució, sinó una condició, una determinada relació entre éssers humans, una manera de comportar-se; el destruïm establint altres relacions, comportant-nos d'una altra manera.» — Gustav Landauer, citat per Colin Ward a The State and Society
«Vivim en el capitalisme i el seu poder sembla ineludible; però el dret diví dels reis també ho semblava.» — Ursula K. Le Guin, discurs d'acceptació dels National Book Awards (2014)
«Dissoldre, submergir i fer desaparèixer el sistema polític o governamental dins el sistema econòmic reduint, simplificant, descentralitzant i suprimint, una rere l'altra, totes les rodes d'aquesta gran màquina anomenada Govern o Estat.» — Pierre-Joseph Proudhon, General Idea of the Revolution in the Nineteenth Century
«La humanitat haurà de fer un gran canvi cap a una forma de producció cooperativa, descentralitzada i flexible per assegurar la seva continuïtat en aquest planeta.» — Eric Fleischmann
«El poder dual és la idea que l'embrió del món nou s'ha de crear mentre es lluita contra l'actual: “construir el nou dins la closca del vell”. Vol dir promoure òrgans d'autogestió de la classe treballadora en què puguem exercir la nostra autonomia i limitar el poder dels patrons i del govern fins al moment que puguem enfrontar-nos a tots dos i abolir-los. Una estratègia de poder dual qüestiona directament les institucions de poder i, al mateix temps, prefigura d'alguna manera les noves institucions que imaginem. Per tant, no tan sols s'oposa a l'Estat; també prepara els enfrontaments i les qüestions difícils que sorgiran en una situació revolucionària.» — Beyond Resistance
Autors com James Livingston i Michel Bauwens han utilitzat explícitament transicions anteriors com a models per a la transició de la jerarquia a la xarxa. Tot i que la nostra cultura política, tant de dretes com d'esquerres, imagina la transició postcapitalista a través de les revolucions francesa i russa —sobtada, insurreccional i identificada en gran part amb la presa de l'Estat—, no hi ha cap motiu per suposar que serà així. També podria ser un procés relativament gradual de dècades, com la decadència de l'Imperi Romà d'Occident i del feudalisme.
[…]
El sistema capitalista, amb uns cinc-cents anys d'història, no és, com tampoc no ho eren els sistemes històrics anteriors, una unitat monolítica, sinó un conjunt de formacions socials que interactuen entre si, algunes en ascens i altres en declivi. D'això se'n desprèn que la substitució del capitalisme no ha d'implicar necessàriament una ruptura dramàtica protagonitzada per una unitat monolítica de forces progressistes. Com argumenta Eugene Holland,
la necessitat d'una ruptura sistèmica tan radical només existeix si, d'entrada, conceps una societat o un mode de producció com un sistema total. […] Entendre'n els elements com a dominants, residuals i emergents millora considerablement les perspectives utòpiques, perquè presumiblement hi hauria elements positius que caldria afirmar (els “emergents”) al costat dels negatius que caldria criticar i rebutjar (presumiblement tots els “dominants”). […]
Al final, la situació es resol quan les forces de l'ordre antic intenten impedir la transició i fracassen.
[…] la nostra situació actual és propícia […] perquè el poder constituent de la multitud ha madurat fins al punt que comença a poder sostenir, per mitjà de les seves xarxes de comunicació i cooperació i de la seva producció del comú, una societat democràtica alternativa pels seus propis mitjans. Aquí és on la qüestió del temps esdevé essencial. Quan arriba el moment de la ruptura? […]
La política revolucionària ha de captar, en el moviment de les multituds i mitjançant l'acumulació de decisions comunes i cooperatives, el moment de la ruptura […] que pot crear un món nou.
Però, per sobtada i dramàtica que pugui semblar la ruptura final, només és la culminació d'un llarg procés preexistent de “construcció de l'estructura de la nova societat dins la closca de l'antiga”.
[…]
John Holloway argumenta de manera semblant que la transició postcapitalista serà un “procés intersticial” com el pas del feudalisme al capitalisme.
[…]
La producció entre iguals basada en béns comuns, com a alternativa tant a l'empresa capitalista com a l'Estat, permet
la producció social directa de valor d'ús mitjançant noves pràctiques de vida que queden en gran part fora del control del capital i amb mitjans de producció socialitzats en un grau molt considerable. Aquests processos nous són postcapitalistes i no capitalistes, en el sentit que ja no necessiten cap paper específic del capital per reproduir-se.
— Kevin Carson, The Desktop Regulatory State, «The Transition from Hierarchies to Networks»
«Si resulta impossible obligar legalment el poder governant a canviar la manera com ens governa i si, per diversos motius, els qui rebutgen aquest poder no poden o no volen enderrocar-lo per la força, aleshores la creació d'una [societat] independent, alternativa o paral·lela és l'única solució digna.» — Ivan Jirous, Parallel Polis: An Inquiry, citat per Academy of Ideas
«Malauradament, les contrainstitucions econòmiques funcionen dins el marc d'una economia capitalista corporativa més àmplia. Competeixen en mercats on la cultura institucional de les empreses dominants és vertical i jeràrquica, i corren un gran perill d'absorbir-la elles mateixes. Per això hi ha sectors sense ànim de lucre i cooperatius amb equips directius indistingibles dels equivalents capitalistes: salaris de prestigi, inflació de càrrecs intermedis, irracionalitat burocràtica i adhesió servil al darrer dogma de la teoria motivacional o de gestió. El problema s'agreuja amb un sistema financer capitalista que recompensa amb crèdit les empreses que segueixen un model organitzatiu ortodox, fins i tot quan l'organització des de baix és molt més eficient.» — Kevin Carson, Building the Structure of the New Society Within the Shell of the Old
«Les tecnologies de comunicació horitzontals i en xarxa permeten transicions de fase de la consciència pública a velocitats sense precedents. Doug McAdam va encunyar el terme “alliberament cognitiu” per designar “un procés en què les persones decideixen de sobte i col·lectivament que ja no tenen por, que la por o l'apatia que havien sentit feia poc es basava en mentides i que no hi ha retorn a les antigues maneres de pensar”. Quan una massa crítica de la població decideix que el canvi és inevitable, ho és. I amb les tecnologies de comunicació en xarxa, aquesta massa crítica es pot formar de manera sobtada i inesperada.» — Kevin Carson, The Desktop Regulatory State: «The Question of Repression»
«És una ironia tràgica que les matances en massa més mortíferes de la història humana hagin estat motivades pel desig de crear una societat radicalment diferent i millor. L'intent de dissenyar una utopia s'ha fet servir per justificar alguns dels crims més horribles del món.» — Benjamin A. Valentino
«El revolucionari més radical esdevindrà conservador l'endemà de la revolució.» — Hannah Arendt
«Totes les revolucions modernes han acabat reforçant el poder de l'Estat. El 1789 porta Napoleó; el 1848, Napoleó III; el 1917, Stalin; els disturbis italians dels anys vint, Mussolini; la República de Weimar, Hitler. Aquestes revolucions, sobretot després que la Primera Guerra Mundial hagués liquidat les restes del dret diví, encara es proposaven, amb una audàcia creixent, construir la ciutat de la humanitat i de l'autèntica llibertat. L'omnipotència creixent de l'Estat va sancionar aquesta ambició cada vegada. Seria erroni afirmar que això havia de passar necessàriament. Però és possible examinar com va passar; i potser se'n podrà extreure una lliçó. A banda d'algunes explicacions que no són l'objecte d'aquest assaig, el creixement estrany i aterridor de l'Estat modern es pot considerar la conclusió lògica d'ambicions tècniques i filosòfiques desmesurades, alienes al veritable esperit de la rebel·lió, però que, tanmateix, van donar naixement a l'esperit revolucionari del nostre temps. El somni profètic de Marx i les prediccions massa inspirades de Hegel o de Nietzsche van acabar conjurant, després d'haver arrasat la ciutat de Déu, un Estat racional o irracional que, en tots dos casos, es fonamentava en el terror.» — Albert Camus, The Rebel
«…és impossible assolir una revolució d'aquesta mena per mitjà de la dictadura i del poder estatal. Sense una reconstrucció àmplia sorgida des de baix —posada en pràctica pels mateixos treballadors i pagesos—, la revolució social està condemnada al fracàs…. [H]em d'esperar que… es facin esforços seriosos per crear dins la classe treballadora —pagesos, obrers i intel·lectuals— les persones d'una revolució futura que no obeirà ordres de dalt, sinó que serà capaç d'elaborar per si mateixa les formes lliures de tota la nova vida econòmica.» — Pyotr Kropotkin
XMR: 87hvyvHLQWx3zix8xcbJ7AdqkFHx4UpyZirfgXHGKBJSQ5qNeWuXaNBM1TtRp9AUyL9KyYNrtmTww9HHgC4GF4R5VFVZi4N«La Terra és plena de ruïnes d'imperis que es creien eterns.» — Camille Paglia